Tag Archives: Mentre corro

Córrer

Sortida BCN Desigual

Divendres 21 de juny. La primera nit d’estiu. Hem quedat amb unes companyes a la porta de l’hotel Vela per córrer plegats la Barcelona Desigual Night Run. La cursa comença a les 22h30, per la calor i perquè amb la foscor reflectiran les polseres fluorescents que portem els 5.000 participants. Entre tots segur que farem una gran serp multicolor. Em fa molt de respecte: 5 milles, una distància que no he fet en cap dels dies que he sortit a córrer, des que hi he tornat, fa un mes i mig. Però em fa una il·lusió especial participar-hi, i si aconsegueixo acabar la cursa, doncs ja serà la bomba. A la sortida hi ha tanta gent que ens desitgem sort i que cadascú ho faci com pugui. Ens passem ben bé dos o tres minuts fins a poder començar a córrer. Amb les primeres arrencades i canvis de ritme dels que van al davant, tinc la sensació que la distància a recórrer és inversament proporcional al temps que he dedicat a entrenar, però això és així i t’has d’aguantar. Agafo més velocitat del que havia previst, però intento mantenir el ritme. La Barceloneta, els xiringuitos de la platja, la torre Mapfre i l’Arts, el port Olímpic i els vaixells, amb la humitat del vespre i el mar, que ens acompanya al llarg de tota la cursa, uns metres més enllà. I enfilem els jardins que duen al complex esportiu de la Mar Bella, a la meitat del recorregut, on hi ha… l’avituallament! Tinc curiositat per veure si hi haurà pica-pica, coca-coles o què, però no, ens donen una simple ampolla d’aigua i ni parem a refrescar-nos o a estirar les cames, que no està previst. Buido l’ampolla, mitja cap a dins i l’altra mitja pel damunt i la llanço al terra. És la primera vegada que ho faig,  en un gest mecànic, com fan els atletes de les maratons televisades o els corredors del Tour de França. Al fer el tomb per l’estadi la distància es comença a notar i les cames comencen a pesar més. Però ja falta menys de la meitat del recorregut i això em fa sentir alhora més lleuger. Es posa a tronar i els llamps amenacen amb donar pas a un bon xàfec.  Amb les traduccions llargues em passa el mateix, quan comença a faltar menys de la meitat corro més i estic més animat. I a més ja es tornen a veure les torres i, al fons, el Vela, la costa de la meva ciutat en aquesta primera nit d’estiu. Convertides en kilòmetres, les 5 milles en fan 8, i això ja sembla més llarg. Som 5.000 participants però corres sol, tothom corre sol amb o contra sí mateix. Uns dies abans, un tècnic de so em va dir que estigués tranquil, que en aquestes curses et porten, i comprovo que és veritat. Potser sense saber-ho, jo també hauré portat a algú o alguna, que la majoria de les inscrites són noies. Acabo la cursa sota la primera pluja d’estiu, molt dignament, feliç, molt feliç.  Mentre em refaig prenent-me una isotònica, em pregunto com m’he pogut passar 18 anys sense córrer. L’any que ve hi tornarem!