Category Archives: Visibilidad

La samarreta de Colom

SONY DSC

Dijous: avui no interpreto ni tinc res pendent per traduir. Baixaré al port i li faré una foto a Colom vestit del Barça. L’afer Nike-Colom-Ajuntament de Barcelona-Barça ha donat feina a molts tertulians aquests darrers dies coincidint amb el 125 aniversari de la col·locació de l’estàtua, construïda per l’arquitecte Gaietà Buïgas per l’Exposició Universal del 1888. Si aleshores es veu que hi havia més curiositat per veure la gran bastida que s’hi va instal·lar que per la pròpia estàtua, ara sembla que la nova indumentària del Barça hagi passat per davant de l’interès monumental.  Amb tot, els turistes i no turistes que vulguin retratar-lo tenen fins el  9 de juny per fer-ho i endur-se aquest record i un bon torticoli cap a casa. Passo per Canaletes i no hi ha pràcticament ningú. Em topo amb la Lourdes, una bona amiga, i anem a esmorzar a la granja Viader del carrer d’en Xuclà. Abans, al matí, hi anaven sobretot les senyores en tornar de comprar de la Boqueria. El suís, el cafè i les pastes bé es mereixen la visita. Ara la majoria dels clients són estrangers que han vingut per la recomanació del Guide du Routard o de Lonely Planet. Parlem de la ciutat, de la feina, de la mani de protesta dels bombers catalans reprimida pels mossos i del bebé xinès rescatat en una canonada pels bombers d’aquell país. És un lloc carregat d’història, al cor de la ciutat, que sembla que inciti a petar una bona xerrada. Després enfilo Rambla avall, cap a Colom. Em sorprèn el cartell publicitari que embolcalla el monument, amb la inscripció “TALLA ÚNICA: GRANDIOSA”. No sé, Pensava que només veuria el descobridor d’Amèrica amb una samarreta que li va gran. Però esclar, ara entenc perquè alguns han dit que el que duia era un poncho. És com si dugués una XXXL ampla. Però tant se val, ningú no pretén fer-lo desfilar per cap passarel·la, és un monument públic convertit temporalment en anunci. N’hi ha que s’han indignat dient que els monuments no han de prendre partit, ni pel Barça ni per l’Espanyol, que són de la ciutat i prou. Algun polític ha suggerit que Colom assenyalava cap a Qatar. La intenció era fer-lo assenyalar cap a Amèrica però com que el públic no hagués entès que hagués assenyalat cap a terra, van optar d’orientar-lo cap a Mallorca… Amb la bruixola casolana, diria que el dit indica més aviat el sud, cap al Brasil. Tant se val, al cap i a la fi el propi Colom tampoc no va anar a parar allí on s’esperava. Gamberrada, boutade, provocació, frivolitat o negoci, l’ús publicitari del monument a Colom permetrà pagar la restauració d’aquesta estàtua que probablement marcarà un abans i un després en l’explotació publicitària dels monuments històrics de la ciutat de Barcelona. Després de fer-li unes quantes fotos, agafo Rambles amunt i m’aturo a la Puertorriqueña, al Raval, per comprar-hi un paquet de cafè, probablement el millor cafè que es ven a la ciutat. Per anar a buscar els Ferrocarrils, enfilo el carrer Ramelleres on encara s’hi pot veure el torn de l’antiga Casa de la Maternitat on al segle XV s’abandonaven els nens orfes, els fills d’il·legítims o fruit d’embarassos no desitjats de forma anònima, com ens ho explica l’historiador Ferran Vidal al blog Sapiens.cat   http://goo.gl/eAxI8

Una parella de japonesos em pregunta si el torn aquest es pot visitar, però els dic que està tancat des de fa segles, que ara només es conserva com a ornament de la façana de l’edifici municipal del districte de Ciutat Vella. Potser en el torn aquest algun dia hi haurà el cartell lluminós d’algun espònsor o s’hi dispensarà la píndola del dia després, però això ja no els ho dic perquè necessitaria massa estona per explicar-los-ho i avui no estic de servei.

No és el que sembla

Cartell de l'APTIC per Sant Jordi

Com cada dia, el traductor anònim es lleva d’hora. Però avui deixarà plantat l’ordinador i se n’anirà a collir, bé, a comprar, la rosa més bonica de la ciutat. Avui és Sant Jordi, n’hi haurà moltes, milions, probablement, que es vendran i es compraran per regalar. Les sigles no s’adiuen amb el dia de Sant Jordi, i pensa que aquesta diada no té res a veure amb  l’11 S o el 14 F. El nostre traductor creu que a ningú no se li acudiria dir que avui és el 23 A, faria lleig. Surt al carrer que encara és fosc per comprar el diari  i  ja hi ha colles d’adolescents que han muntat les primeres parades i que estan omplint les primeres galledes amb roses de dos colors. Al traductor anònim li agrada escollir-la ben aviat, sempre la compra al mateix lloc, com fa amb el diari. Per endur-se-la cap a casa la posa cap per avall, segurament que així la flor pateix menys, o és perquè així li fa menys vergonya passejar-la pel carrer, no n’està del tot segur. Quan l’hagi posat al gerro de casa, tornarà a sortir, ja alleujat, pensant que ja la té i que no li caldrà fer equilibris a l’autobús després d’haver-la anat a comprar qui sap a on perquè arribi sencera a casa. El traductor anònim se n’anirà a passejar per la ciutat, de parada en parada, veurà moltes portades de llibres entre les poques escletxes que deixa la gent que s’aplega per tocar-ne algun, fullejar-ne un altre o esperar que l’autor que han convidat els pugui dedicar el que han comprat. Per un instant pensa que què passaria si en comprés un i demanés a un escriptor que no en fos l’autor que l’hi dediqués, podria ser divertit. També se li acut que els autors que signen llibres són una mica com les roses, que a mesura que avança el dia ja no fan tan bona cara. Ho entén perquè ell també comença a estar cansat de tan voltar. En arribar a la rambla 24, es topa amb la parada que ha posat l’APTIC amb un llit ple de traductores i de lectors. S’hi estira un moment i es disparen uns quants flaixos. Quan torna a casa la dona li demana que què hi feia al llit amb una escriptora que s’ha fet famosa. –No és el que sembla, jo…

Són massa dos intèrprets?

Són massa dos intèrprets?

Qui diu que dos intèrprets són massa?

Clavegueres

D'esquerra a dreta,  Belén Simarro i l'enginyera María José Velasco

A l’esquerra, Belén Simarro, intèrpret, amb l’enginyera María José Velasco

Dimecres 16 de gener. Nou del matí. Ens posem una granota blanca que ens enbolcalla de dalt a baix, unes botes d’aigua que pugen fins els genolls, el casc, el cinturó per penjar-hi la llanterna, i els guants. Els tècnics de la xarxa de clavegueram desvien el trànsit perquè puguem accedir al pou de registre que hi ha al mig del carrer, per aquestes tapes que fan clonc-clonc mil vegades cada dia quan els cotxes hi passen pel damunt. Avui la immersió lingüística és per preparar una llarga feina de traducció, però aquesta vegada sense ordinador ni micròfon ni papers. Com les tortugues Ninja, però amb granota blanca, baixem un rere l’altre dotze graons mal comptats, quatre metres per sota de l’asfalt i ja tenim els peus a la claveguera principal del carrer Diputació. Del graó de dalt hi penja una mena de sabó fúcsia mig rosegat que posen pel control de les plagues. A baix l’olor és intensa, com de gas, i fa escalforeta. La poca alçada de la canalització ens obliga a caminar ajupits. Abans d’entrar li he preguntat al tècnic que quant temps hi estaríem, més que res per planificar-nos el matí i tal, i m’ha contestat que normalment ells fan el recorregut en deu minuts però que, amb nosaltres, dependrà. Em pregunta si tinc claustrofòbia. Jo? Què va! I si en tingués no li ho diria que sinó encara seria allò de cridar el mal temps. Al principi control·les la respiració, que no s’acceleri. Sota la ciutat, amb l’aigua bruta que t’envolta les botes i els escarbats que es multipliquen cada vegada que els il·lumines, si t’agobies t’aguantes perquè encara que no ens ho hagin dit em sembla que el rotllo zen d’inspirar profundament  no és gaire recomanable. És allò de les coses i el seu context. Fas un pas i un altre i un altre i anar fent. Els claveguerons duen les aigües residuals de les cases a la canaleta principal, per on passem. A la paret esquerra de la galeria és a l’inrevés: els cables de fibra òptica que hi pengen duen veus, dades i imatges cap a les cases. Al cap d’uns metres trobo un deenai rosegat. La data d’expiració i el nom del seu expropietari es llegeixen perfectament, aviso els tècnics, i el cap de l’expedició em pregunta si caducava el 2003:  “Si vols te’l pots endur de record.”  Penso que me l’enduré i que l’enviaré per correu al seu titular, però unes passes més enllà, mentre veig uns escarbats arrossegar un plàstic que no és envàs, se m’ocorre que al senyor que potser havia perdut la identitat per l’embornal mentre s’ajupia per obrir el cadenat de la moto li vindrà una suor freda, pensarà que les clavegueres són com l’FBI, que sempre t’acaben localitzant siguis on siguis. El deixo damunt d’un replà sec, com si no hi hagués de passar mai l’aigua, amb la cura amb què es manipulen els documents. La visita ha estat molt interessant però ara sortirem pel carrer de dalt. Tornem a pujar els 12 graons que ens separen de la remor reconfortant  dels cotxes i del beneït aire viciat del centre de la ciutat. Són les deu. Ens canviarem i au, cap al despatx a traduir, que falta gent!

Brindis

Cartel expuesto en el Café San Marco (Major de Sarrià, Barcelona), con motivo del Día Internacional de la Traducción

Como viene siendo tradicional desde hace unos años, los numerosos actos celebrados con motivo del Día Internacional de la Traducción, han tenido un denominador común: la visibilidad del traductor. Un anhelo lógico, teniendo en cuenta los miles de estudiantes de TI que cada año surgen de los 39 centros universitarios de la península.El reconocimiento es otra cosa. ¿Cómo se mide? ¿Por el número de traductores que letra a letra contribuimos día tras día a que el saber sea compartido por unos y otros? ¿Por el número de libros en los que el traductor sale en la portada? ¿Por qué la mayoría queremos traducir los best sellers pero nadie se pega para que su nombre figure en el manual de una aspiradora? Claro, es más glamuroso traducir una novela que volverte loco intentando descifrar lo que habrá querido decir el original del manual de un electrodoméstico que probablemente es fruto de una traducción automática. En ambos casos el verbo tirar es compartido: para traducir el primero, te tiras unas buenas semanas o meses, y el segundo lo tiras cuando le has dado a todos los botones y ves que  ya aspira.

Con todo, es probable que la necesidad de visibilidad y de reconocimiento sean conceptos estrechamente relacionados con las lógicas ganas (y necesidad) del colectivo de ganarse la vida, como cualquier otro, como Céline reivindica en su blog http://mavoisinemillionnaire.com/largent-cest-mal/

Con mejor o peor suerte, la profesión de traductor sigue siendo una profesión creativa, aún a pesar de las exigencias de un mercado que se ha acostumbrado a encargar casi cualquier proyecto para ayer, independientemente de la dificultad del texto y de su extensión. En esta vorágine de palabras, el golpe de suerte, el chollo del texto fácil, creativo, bien pagado y por adelantado se ha convertido en una rareza aunque no por ello resulte imposible. De hecho, cuando surge, suele ser el resultado de un presupuesto detallado y profesional, del trabajo bien hecho y sí, también de la suerte que sonríe más a los que la buscan. Como decía Picasso, «si la inspiración me tiene que venir, que me coja trabajando».

Formación, planificación, trabajo, compartir experiencias y recursos con los colegas de profesión… son elementos casi casi imprescindibles para conseguir vivir de la traducción. A pesar de la crisis, de la competencia –entre las agencias y los propios colegas de profesión– y del torrente de nuevos licenciados que salen con el título o con el máster bajo el brazo, el traductor sigue siendo generoso y comparte su pasión a diestra y siniestra, animando a los recién llegados a hacerse un hueco en el reino de las palabras. La traducción es creación, es vida, y la vida se comparte o no es. Resulta mucho más improbable tomarse unas cañas con unos amigos abogados y que alguno te suelte «vamos, hombre, anímate, hazte juez, que ya verás lo bien que…».