Category Archives: Traduccions

La memòria infinita

#Traducció

El paper dels diccionaris

«Hi ha paraules que se’m resisteixen», «les apunto en un quadern anomenat «troballes», «les associo o les repeteixo si no entren», «les he de pronunciar en veu alta, sinó, no me’n recordo», «se’m queden quan estic fent una experiència estimulant o emocionalment gratificant», «la repetició fa el fet», «miro les paraules que conec de la mateixa família»… Aquestes són les principals estratègies que fem servir els intèrprets i els traductors per aprendre una paraula nova.

Són alguns dels trucs que han volgut compartir els companys de professió en una recent enquesta que he fet a 25 traductors “purs” i a 25 col·legues més aviat intèrprets  o que compaginen la interpretació amb la traducció però que exerceixen majoritàriament la primera activitat. A la pregunta de quina és la memòria que consideren predominant, la majoria dels traductors contesta que «la visual» –el 70%– mentre que en el grup dels intèrprets aquesta opció l’escull només el 45% dels responents –9 respostes d’un total de 20–. En aquest mateix grup és on hi ha més memòria de tipus auditiva o la conjunció de la visual i l’auditiva, amb un 30% i 25% respectivament per a cadascuna d’aquestes opcions.

L’associació amb d’altres paraules, imatges o objectes és la tècnica preferida entre el grup dels traductors per aprendre una nova paraula, (un de cada dos) molt per damunt de l’aprenentatge per repetició o amb d’altres mètodes. En canvi, en el grup dels qui es dediquen majoritàriament a la interpretació, les tècniques són més variades amb un triple empat entre l’estudi per repetició, l’associació amb altres paraules, objectes o imatges o d’altres, tals com utilitzar immediatament el nou terme en qüestió o llegir molts exemples en què apareixi la paraula.

Marmessor, streaming, tail lift, side scuttles, slip differential, quiti, kukoban, harpagofito, eschar, grok, MENA, Crankshaft, hive, brigades de moeurs, transmutació, bailler, in two counterparts, siding i vasistas han estat algunes de les darreres paraules o expressions que els intèrprets que han respost recordaven haver après. Els traductors, per la seva banda, havien descobert el sentit de procrastinar –l’únic verb de la llista, per cert– i de paraules i expressions com infografia, assuage, catching-up, hemorroïssa, moguls, organoleptique, pop quiz, appareil de voie, escálamo, gentrification, maven, a la gatzoneta, xulla, prissy, alcuza, arson, gamarús, à tes souhaits, storyboard

 La majoria dels enquestats assenyalen que malauradament les paraules acostumen a quedar-se poc temps a la memòria. Filant més prim, un company s’atreveix a definir tres nivells: «les que directament no se’t queden», «les que se’t queden però d’una forma passiva» i «les que se’t queden de forma activa, després de repetir-les moltes vegades». La memòria, sortosament, és selectiva i ens permet en condicions normals recordar el terme que hem estudiat per a una feina concreta. Si no l’assimilem o la fem servir posteriorment, serà una memòria efímera, com per aquell examen que fas i ja està, però que serveix per a alguna cosa, que per això el fas. Convé aprendre’s i recordar per sempre el número i la lletra de la plaça d’aparcament del cotxe que acabes de deixar a l’aparcament de l’aeroport? Recordar-ho l’endemà quan ja ets a casa no té gaire sentit però si has anat a recollir algú no anirà malament, perquè qui no recorda la cara que posava aquell dia que buscava el cotxe a l’aparcament enmig de centenars de cotxes tots iguals…

Ara sembla difícil concebre una classe d’idiomes sense suport audiovisual «esclar, com passa amb les llengües maternes i la repetició», assenyala un dels responents. N’hi ha que continuem empastifant tota mena de llibretes escrivint-hi una i altra vegada una paraula i la seva traducció, desant-les un cop plenes a la pila dels tresors o llançant-les sense pietat al contenidor blau quan ja no hi caben més paraules, els qui tanquen els ulls i van repetint aquella paraula impossible imaginant-se-la en una pantalla, els qui associen aquest terme estrany a una, dues o més paraules que s’hi assemblen… Cada maestrillo tiene su librillo, no es cansava de repetir al col·legi l’entranyable professor Palmitjavila mentre ens explicava una breu història perquè recordéssim quin era l’origen d’una paraula. Memòria ve del grec mnemé, i el seu adjectiu mnemònic (mnhonikós) fa referència al que ens ajuda a recordar. Aquest diccionari en anglès il·lustra segurament el procés que seguim quan investiguem el sentit d’una paraula tractant-la d’associar-la: http: http://www.mnemonicdictionary.com/

Amb tot, en la majoria dels casos, moltes de les paraules que ens queden gravades amb foc les hem buscades…quatre? sis? vuit vegades…? L’immensa majoria dels companys eren a cabina preparant una feina d’interpretació o traduint quan han après o se’ls ha quedat  la darrera paraula que recorden. No hi ha gaire gent que en una reunió pregunti pel sentit d’alguna paraula. Però també és una bona manera d’aprendre, oi?

Córrer

Sortida BCN Desigual

Divendres 21 de juny. La primera nit d’estiu. Hem quedat amb unes companyes a la porta de l’hotel Vela per córrer plegats la Barcelona Desigual Night Run. La cursa comença a les 22h30, per la calor i perquè amb la foscor reflectiran les polseres fluorescents que portem els 5.000 participants. Entre tots segur que farem una gran serp multicolor. Em fa molt de respecte: 5 milles, una distància que no he fet en cap dels dies que he sortit a córrer, des que hi he tornat, fa un mes i mig. Però em fa una il·lusió especial participar-hi, i si aconsegueixo acabar la cursa, doncs ja serà la bomba. A la sortida hi ha tanta gent que ens desitgem sort i que cadascú ho faci com pugui. Ens passem ben bé dos o tres minuts fins a poder començar a córrer. Amb les primeres arrencades i canvis de ritme dels que van al davant, tinc la sensació que la distància a recórrer és inversament proporcional al temps que he dedicat a entrenar, però això és així i t’has d’aguantar. Agafo més velocitat del que havia previst, però intento mantenir el ritme. La Barceloneta, els xiringuitos de la platja, la torre Mapfre i l’Arts, el port Olímpic i els vaixells, amb la humitat del vespre i el mar, que ens acompanya al llarg de tota la cursa, uns metres més enllà. I enfilem els jardins que duen al complex esportiu de la Mar Bella, a la meitat del recorregut, on hi ha… l’avituallament! Tinc curiositat per veure si hi haurà pica-pica, coca-coles o què, però no, ens donen una simple ampolla d’aigua i ni parem a refrescar-nos o a estirar les cames, que no està previst. Buido l’ampolla, mitja cap a dins i l’altra mitja pel damunt i la llanço al terra. És la primera vegada que ho faig,  en un gest mecànic, com fan els atletes de les maratons televisades o els corredors del Tour de França. Al fer el tomb per l’estadi la distància es comença a notar i les cames comencen a pesar més. Però ja falta menys de la meitat del recorregut i això em fa sentir alhora més lleuger. Es posa a tronar i els llamps amenacen amb donar pas a un bon xàfec.  Amb les traduccions llargues em passa el mateix, quan comença a faltar menys de la meitat corro més i estic més animat. I a més ja es tornen a veure les torres i, al fons, el Vela, la costa de la meva ciutat en aquesta primera nit d’estiu. Convertides en kilòmetres, les 5 milles en fan 8, i això ja sembla més llarg. Som 5.000 participants però corres sol, tothom corre sol amb o contra sí mateix. Uns dies abans, un tècnic de so em va dir que estigués tranquil, que en aquestes curses et porten, i comprovo que és veritat. Potser sense saber-ho, jo també hauré portat a algú o alguna, que la majoria de les inscrites són noies. Acabo la cursa sota la primera pluja d’estiu, molt dignament, feliç, molt feliç.  Mentre em refaig prenent-me una isotònica, em pregunto com m’he pogut passar 18 anys sense córrer. L’any que ve hi tornarem!

No és el que sembla

Cartell de l'APTIC per Sant Jordi

Com cada dia, el traductor anònim es lleva d’hora. Però avui deixarà plantat l’ordinador i se n’anirà a collir, bé, a comprar, la rosa més bonica de la ciutat. Avui és Sant Jordi, n’hi haurà moltes, milions, probablement, que es vendran i es compraran per regalar. Les sigles no s’adiuen amb el dia de Sant Jordi, i pensa que aquesta diada no té res a veure amb  l’11 S o el 14 F. El nostre traductor creu que a ningú no se li acudiria dir que avui és el 23 A, faria lleig. Surt al carrer que encara és fosc per comprar el diari  i  ja hi ha colles d’adolescents que han muntat les primeres parades i que estan omplint les primeres galledes amb roses de dos colors. Al traductor anònim li agrada escollir-la ben aviat, sempre la compra al mateix lloc, com fa amb el diari. Per endur-se-la cap a casa la posa cap per avall, segurament que així la flor pateix menys, o és perquè així li fa menys vergonya passejar-la pel carrer, no n’està del tot segur. Quan l’hagi posat al gerro de casa, tornarà a sortir, ja alleujat, pensant que ja la té i que no li caldrà fer equilibris a l’autobús després d’haver-la anat a comprar qui sap a on perquè arribi sencera a casa. El traductor anònim se n’anirà a passejar per la ciutat, de parada en parada, veurà moltes portades de llibres entre les poques escletxes que deixa la gent que s’aplega per tocar-ne algun, fullejar-ne un altre o esperar que l’autor que han convidat els pugui dedicar el que han comprat. Per un instant pensa que què passaria si en comprés un i demanés a un escriptor que no en fos l’autor que l’hi dediqués, podria ser divertit. També se li acut que els autors que signen llibres són una mica com les roses, que a mesura que avança el dia ja no fan tan bona cara. Ho entén perquè ell també comença a estar cansat de tan voltar. En arribar a la rambla 24, es topa amb la parada que ha posat l’APTIC amb un llit ple de traductores i de lectors. S’hi estira un moment i es disparen uns quants flaixos. Quan torna a casa la dona li demana que què hi feia al llit amb una escriptora que s’ha fet famosa. –No és el que sembla, jo…

Clavegueres

D'esquerra a dreta,  Belén Simarro i l'enginyera María José Velasco

A l’esquerra, Belén Simarro, intèrpret, amb l’enginyera María José Velasco

Dimecres 16 de gener. Nou del matí. Ens posem una granota blanca que ens enbolcalla de dalt a baix, unes botes d’aigua que pugen fins els genolls, el casc, el cinturó per penjar-hi la llanterna, i els guants. Els tècnics de la xarxa de clavegueram desvien el trànsit perquè puguem accedir al pou de registre que hi ha al mig del carrer, per aquestes tapes que fan clonc-clonc mil vegades cada dia quan els cotxes hi passen pel damunt. Avui la immersió lingüística és per preparar una llarga feina de traducció, però aquesta vegada sense ordinador ni micròfon ni papers. Com les tortugues Ninja, però amb granota blanca, baixem un rere l’altre dotze graons mal comptats, quatre metres per sota de l’asfalt i ja tenim els peus a la claveguera principal del carrer Diputació. Del graó de dalt hi penja una mena de sabó fúcsia mig rosegat que posen pel control de les plagues. A baix l’olor és intensa, com de gas, i fa escalforeta. La poca alçada de la canalització ens obliga a caminar ajupits. Abans d’entrar li he preguntat al tècnic que quant temps hi estaríem, més que res per planificar-nos el matí i tal, i m’ha contestat que normalment ells fan el recorregut en deu minuts però que, amb nosaltres, dependrà. Em pregunta si tinc claustrofòbia. Jo? Què va! I si en tingués no li ho diria que sinó encara seria allò de cridar el mal temps. Al principi control·les la respiració, que no s’acceleri. Sota la ciutat, amb l’aigua bruta que t’envolta les botes i els escarbats que es multipliquen cada vegada que els il·lumines, si t’agobies t’aguantes perquè encara que no ens ho hagin dit em sembla que el rotllo zen d’inspirar profundament  no és gaire recomanable. És allò de les coses i el seu context. Fas un pas i un altre i un altre i anar fent. Els claveguerons duen les aigües residuals de les cases a la canaleta principal, per on passem. A la paret esquerra de la galeria és a l’inrevés: els cables de fibra òptica que hi pengen duen veus, dades i imatges cap a les cases. Al cap d’uns metres trobo un deenai rosegat. La data d’expiració i el nom del seu expropietari es llegeixen perfectament, aviso els tècnics, i el cap de l’expedició em pregunta si caducava el 2003:  “Si vols te’l pots endur de record.”  Penso que me l’enduré i que l’enviaré per correu al seu titular, però unes passes més enllà, mentre veig uns escarbats arrossegar un plàstic que no és envàs, se m’ocorre que al senyor que potser havia perdut la identitat per l’embornal mentre s’ajupia per obrir el cadenat de la moto li vindrà una suor freda, pensarà que les clavegueres són com l’FBI, que sempre t’acaben localitzant siguis on siguis. El deixo damunt d’un replà sec, com si no hi hagués de passar mai l’aigua, amb la cura amb què es manipulen els documents. La visita ha estat molt interessant però ara sortirem pel carrer de dalt. Tornem a pujar els 12 graons que ens separen de la remor reconfortant  dels cotxes i del beneït aire viciat del centre de la ciutat. Són les deu. Ens canviarem i au, cap al despatx a traduir, que falta gent!

Brindis

Cartel expuesto en el Café San Marco (Major de Sarrià, Barcelona), con motivo del Día Internacional de la Traducción

Como viene siendo tradicional desde hace unos años, los numerosos actos celebrados con motivo del Día Internacional de la Traducción, han tenido un denominador común: la visibilidad del traductor. Un anhelo lógico, teniendo en cuenta los miles de estudiantes de TI que cada año surgen de los 39 centros universitarios de la península.El reconocimiento es otra cosa. ¿Cómo se mide? ¿Por el número de traductores que letra a letra contribuimos día tras día a que el saber sea compartido por unos y otros? ¿Por el número de libros en los que el traductor sale en la portada? ¿Por qué la mayoría queremos traducir los best sellers pero nadie se pega para que su nombre figure en el manual de una aspiradora? Claro, es más glamuroso traducir una novela que volverte loco intentando descifrar lo que habrá querido decir el original del manual de un electrodoméstico que probablemente es fruto de una traducción automática. En ambos casos el verbo tirar es compartido: para traducir el primero, te tiras unas buenas semanas o meses, y el segundo lo tiras cuando le has dado a todos los botones y ves que  ya aspira.

Con todo, es probable que la necesidad de visibilidad y de reconocimiento sean conceptos estrechamente relacionados con las lógicas ganas (y necesidad) del colectivo de ganarse la vida, como cualquier otro, como Céline reivindica en su blog http://mavoisinemillionnaire.com/largent-cest-mal/

Con mejor o peor suerte, la profesión de traductor sigue siendo una profesión creativa, aún a pesar de las exigencias de un mercado que se ha acostumbrado a encargar casi cualquier proyecto para ayer, independientemente de la dificultad del texto y de su extensión. En esta vorágine de palabras, el golpe de suerte, el chollo del texto fácil, creativo, bien pagado y por adelantado se ha convertido en una rareza aunque no por ello resulte imposible. De hecho, cuando surge, suele ser el resultado de un presupuesto detallado y profesional, del trabajo bien hecho y sí, también de la suerte que sonríe más a los que la buscan. Como decía Picasso, «si la inspiración me tiene que venir, que me coja trabajando».

Formación, planificación, trabajo, compartir experiencias y recursos con los colegas de profesión… son elementos casi casi imprescindibles para conseguir vivir de la traducción. A pesar de la crisis, de la competencia –entre las agencias y los propios colegas de profesión– y del torrente de nuevos licenciados que salen con el título o con el máster bajo el brazo, el traductor sigue siendo generoso y comparte su pasión a diestra y siniestra, animando a los recién llegados a hacerse un hueco en el reino de las palabras. La traducción es creación, es vida, y la vida se comparte o no es. Resulta mucho más improbable tomarse unas cañas con unos amigos abogados y que alguno te suelte «vamos, hombre, anímate, hazte juez, que ya verás lo bien que…».

High risk of fire 2

No, no és la segona part de cap pel·lícula. Sembla que l’administració catalana ha près nota del que comentàvem en l’entrada del 21 d’agost: ahir, tornant de Sant Pol, vaig poder comprovar com el panell lluminós de la  C-31 situat a l’alçada de Badalona ja avisa del perill d’incendis en anglès i en francès. Ara cal que aquests indicadors plurilingües més intel·ligents que avisen que amb el foc no s’hi juga s’estenguin per la resta de vies interurbanes del país.

High risk of fire…

Torno de vacances i després de veure amb tristesa els boscos cremats de l’Empordà, em sorprèn veure aquest indicador lluminós amb aquest advertiment només en català, excepte en alguns altres punts de l’autopista en què hi figurava també en castellà. Sobta per un país que aquest estiu haurà rebut milions de turistes vinguts amb cotxe d’arreu d’Europa. És veritat que les paraules risc, prudència i incendi no plantegen excessius problemes d’entesa per a qualsevol francòfon. Per a un anglòfon, això ja és més complicat. Tan difícil resultava fer aquesta campanya de sensibilització també en anglès? Recordo la campanya per mantenir les platges netes de fa uns anys amb aquell anunci televisat que deia que “la sorra no s’ho empassa tot”, un advertiment perquè els fumadors no enterressin amb el dit la burilla a la sorra en acabar la cigarreta. I aquell estiu, milers i milers de turistes que no havien vist la campanya o que no l’havien pogut entendre varen continuar dissimulant les burilles sota la sorra. Una cosa és que com a país vulguem impulsar els estudis bilingües en català i anglès, i una altra de ben diferent és pretendre que tothom qui vingui o passi per Catalunya entengui el català. Potser si els estaments públics reflexionessin una mica en el que ells mateixos esperen de les campanyes publicitàries institucionals que llancen, no estaríem parlant de la necessitat o no de traduir un advertiment de sis paraules per evitar que els automobilistes llencin alegrement les burilles enceses per la finestra.

Barrets

Au, prem la pestanya d’enviar, feina feta! Tots els futbolistes celebren els gols que fan a la seva manera. Als traductors els passa el mateix quan acaben una feina, i encara més si ha estat llarga, com un gran gol decisiu. La companya traductora alça el puny i fa un gest de baix a dalt amb el braç, la traducció ja està enviada. Ha trigat vuit dies per enllestir un projecte més aviat llarg. Per reblar el clau, hauria de trucar al client per assegurar-se que l’hagi rebuda. Però pensa que és divendres, que és tard i que segur que no el trobarà. El dilluns ja en tindrà notícies i facturarà la feina. Fa vuit dies l’havia pressupostada, després havia posat el seu millor somriure per guanyar-se el client per telèfon i finalment s’havia posat a traduir a contrarellotge perquè eren vint-i-quatre mil paraules i el temps era més aviat justet. Aquesta setmana s’acaba el més i haurà de trobar un moment per facturar i fer comptabilitat. I cercar nous clients, i pensar en començar la ditxosa web, i renovar la seva fitxa al LinkedIn, i estar una mica més activa al Twitter, i tornar-se a posar al corrent del que passa al món, que aquesta setmana ha estat off amb aquesta entrega, i això no s’ho vol ni pot permetre, i assabentar-se de com ha de fer per seguir els cursos de l’associació amb l’streaming, i segurament que encara volia fer alguna cosa més.
Són els diferents barrets que duu com a traductora autònoma. Abans li’n deien freelance i semblava més glamurós, semblava com si dugués implícit que anava d’aquí cap allà, ara traduint el guió d’una pel·lícula, ara polint-se un llibre d’autoajuda abans de viatjar amb la product manager d’aquella agència de publicitat per a la nova campanya de… Però ara la paraula a l’ús és emprenedora, amb tot el que això implica: vendre els seus serveis amb una bona comunicació de producte (els seus productes!), pressupostar, pactar un termini de lliurament, traduir i revisar, potser editar la darrera versió del document retornat pel client… facturar la feina i en alguns casos…reclamar-ne el pagament perquè el client sembla que triga més del compte. Són les diferents tasques que li toca fer a una professional que, faci el que faci, tracta de no perdre el seu somriure perquè se sent millor així i perquè acaba de llegir que per telèfon es nota si estàs massa seriós o neguitós i la gent no està per sentir rondinar els altres. Li agrada agradar, com feia el Zelig del Woody Allen, i això l’ajuda a anar adoptant diversos papers, segons l’hora del dia. Això sí, quan decideix que li toca posar-se el barret de dolenta de la pel·lícula –és a dir, reclamar un impagat– posa les dues mans obertes damunt la taula, com per alçar-se, els ulls se li empetiteixen i, abans d’agafar el telèfon, avisa els companys de despatx que segurament es posarà a cridar però que no s’esverin. La qüestió és aconseguir que tots aquests papers li escaiguin. I amb il·lusió.

Puntades

Primer contesta les preguntes en castellà, després en portuguès, després en anglès i finalment ho fa en italià. La roda de premsa de Mourinho de després de la final de la Copa entre el Barça i el Madrid es converteix en un festival multilingüe però sense cap variació en el to. Aquest partit ha aconseguit traslladar a l’esfera planetària la màxima rivalitat entre els clubs més rics i poderosos de l’Estat. El futbol tampoc té fronteres i la capacitat del Mou d’adaptar les seves respostes a la llengua en què s’ha fet la pregunta el fa sentir universal i poderós, queda lluny aquell traductor malpagat que ajudava Bobby Robson a fer-se entendre quan aquest era l’entrenador del Barça. Però ni els anys, ni els èxits ni el reconeixement del món del futbol han aconseguit evitar que Mourinho sigui sinònim de polèmica cada vegada que obre la boca. Acaba de guanyar la copa amb el Madrid i segueix obsequiant tothom amb el seu to aspre, dur, provocador, a la defensiva. Els valors de l’idioma sembla que no cotitzen gaire en aquesta borsa del futbol. L’italià Fabio Capello, actual seleccionador anglès, deia l’altre dia que per fer-se entendre en anglès n’hi ha prou amb saber 100 paraules. En castellà, en portuguès, en anglès o en italià, el discurs del Mourinho confirma la teoria que en comunicació el to i l’actitud són més importants que el contingut del que es diu. La llengua va a remolc de l’objectiu perseguit i si cal es maltracta.  No hi ha lloc per a floritures, les paraules es converteixen en empentes o en puntades de peu, es  tracta de donar-ne més que  el rival, que l’àrbitre no et vegi o que faci veure  que no t’ha vist. Així, el que guanya no té perquè ser necessàriament el que  té el discurs futbolístic més bonic o més elaborat.