Category Archives: Simultània

La memòria infinita

#Traducció

El paper dels diccionaris

«Hi ha paraules que se’m resisteixen», «les apunto en un quadern anomenat «troballes», «les associo o les repeteixo si no entren», «les he de pronunciar en veu alta, sinó, no me’n recordo», «se’m queden quan estic fent una experiència estimulant o emocionalment gratificant», «la repetició fa el fet», «miro les paraules que conec de la mateixa família»… Aquestes són les principals estratègies que fem servir els intèrprets i els traductors per aprendre una paraula nova.

Són alguns dels trucs que han volgut compartir els companys de professió en una recent enquesta que he fet a 25 traductors “purs” i a 25 col·legues més aviat intèrprets  o que compaginen la interpretació amb la traducció però que exerceixen majoritàriament la primera activitat. A la pregunta de quina és la memòria que consideren predominant, la majoria dels traductors contesta que «la visual» –el 70%– mentre que en el grup dels intèrprets aquesta opció l’escull només el 45% dels responents –9 respostes d’un total de 20–. En aquest mateix grup és on hi ha més memòria de tipus auditiva o la conjunció de la visual i l’auditiva, amb un 30% i 25% respectivament per a cadascuna d’aquestes opcions.

L’associació amb d’altres paraules, imatges o objectes és la tècnica preferida entre el grup dels traductors per aprendre una nova paraula, (un de cada dos) molt per damunt de l’aprenentatge per repetició o amb d’altres mètodes. En canvi, en el grup dels qui es dediquen majoritàriament a la interpretació, les tècniques són més variades amb un triple empat entre l’estudi per repetició, l’associació amb altres paraules, objectes o imatges o d’altres, tals com utilitzar immediatament el nou terme en qüestió o llegir molts exemples en què apareixi la paraula.

Marmessor, streaming, tail lift, side scuttles, slip differential, quiti, kukoban, harpagofito, eschar, grok, MENA, Crankshaft, hive, brigades de moeurs, transmutació, bailler, in two counterparts, siding i vasistas han estat algunes de les darreres paraules o expressions que els intèrprets que han respost recordaven haver après. Els traductors, per la seva banda, havien descobert el sentit de procrastinar –l’únic verb de la llista, per cert– i de paraules i expressions com infografia, assuage, catching-up, hemorroïssa, moguls, organoleptique, pop quiz, appareil de voie, escálamo, gentrification, maven, a la gatzoneta, xulla, prissy, alcuza, arson, gamarús, à tes souhaits, storyboard

 La majoria dels enquestats assenyalen que malauradament les paraules acostumen a quedar-se poc temps a la memòria. Filant més prim, un company s’atreveix a definir tres nivells: «les que directament no se’t queden», «les que se’t queden però d’una forma passiva» i «les que se’t queden de forma activa, després de repetir-les moltes vegades». La memòria, sortosament, és selectiva i ens permet en condicions normals recordar el terme que hem estudiat per a una feina concreta. Si no l’assimilem o la fem servir posteriorment, serà una memòria efímera, com per aquell examen que fas i ja està, però que serveix per a alguna cosa, que per això el fas. Convé aprendre’s i recordar per sempre el número i la lletra de la plaça d’aparcament del cotxe que acabes de deixar a l’aparcament de l’aeroport? Recordar-ho l’endemà quan ja ets a casa no té gaire sentit però si has anat a recollir algú no anirà malament, perquè qui no recorda la cara que posava aquell dia que buscava el cotxe a l’aparcament enmig de centenars de cotxes tots iguals…

Ara sembla difícil concebre una classe d’idiomes sense suport audiovisual «esclar, com passa amb les llengües maternes i la repetició», assenyala un dels responents. N’hi ha que continuem empastifant tota mena de llibretes escrivint-hi una i altra vegada una paraula i la seva traducció, desant-les un cop plenes a la pila dels tresors o llançant-les sense pietat al contenidor blau quan ja no hi caben més paraules, els qui tanquen els ulls i van repetint aquella paraula impossible imaginant-se-la en una pantalla, els qui associen aquest terme estrany a una, dues o més paraules que s’hi assemblen… Cada maestrillo tiene su librillo, no es cansava de repetir al col·legi l’entranyable professor Palmitjavila mentre ens explicava una breu història perquè recordéssim quin era l’origen d’una paraula. Memòria ve del grec mnemé, i el seu adjectiu mnemònic (mnhonikós) fa referència al que ens ajuda a recordar. Aquest diccionari en anglès il·lustra segurament el procés que seguim quan investiguem el sentit d’una paraula tractant-la d’associar-la: http: http://www.mnemonicdictionary.com/

Amb tot, en la majoria dels casos, moltes de les paraules que ens queden gravades amb foc les hem buscades…quatre? sis? vuit vegades…? L’immensa majoria dels companys eren a cabina preparant una feina d’interpretació o traduint quan han après o se’ls ha quedat  la darrera paraula que recorden. No hi ha gaire gent que en una reunió pregunti pel sentit d’alguna paraula. Però també és una bona manera d’aprendre, oi?

Anuncis

Que no es noti

Ahir era dia d’assaig. Una prova que feien per escollir un intèrpret per a la temporada d’esports a la televisió (per a una cadena de parla castellana).  Abans d’entrar em van dir “sobretot, que no es noti” [que ets catalanoparlant]. Em va fer una certa gràcia que m’ho diguessin precisament a mi, que parlo precisament castellà cada dia. Però era perquè fes especialment atenció. I, un cop bandejades les possibles catalanades, em vaig preguntar: atenció a què? Doncs a l’accent, especialment la pronunciació vocàlica, la a, la e, la o… sons que la majoria de les variants del català tenen tendència a obrir.

Com la prova era per a un mitjà castellanoparlant, saps que més val adoptar un accent que alguns s’atreveixen a qualificar de “neutre” per molt que en realitat això sigui una bajanada. Què vol dir neutre? De Castella? De Burgos? No, perquè aleshores seria castellà de Castella o de Burgos, però neutre? Malgrat tot,  igual que fan la majoria dels actors i  periodistes que treballen a o per tot l’Estat, quan t’ho recomanen tractes de fer-ne cas. Si has de cridar l’atenció, que sigui per una altra cosa que no per fer clarament palesa la teva procedència. Un fet que no deixa de ser curiós tenint en compte la proliferació de sèries sudamericanes en les principals cadenes de televisió en què els modismes i dialectalismes propis de cada país estan a l’ordre del dia. La informació, quan és informació, sobre política, economia o esports, s’ha de servir sense interferències, i sembla que les variants del castellà continuen fent soroll o causant una molèstia per a segons qui. Potser algun dia algú s’inventarà una app que permetrà als americans parlar català sense que sempre sembli que estan encostipats. Em pregunto com deuen ser aquests cursos de dicció que segueixen els actors i alguns periodistes  per perdre l’accent d’origen…

Som-hi

Can you repeat that in English“? –va preguntar la dissenyadora americana Jennifer Lauren als agents en ser detinguda a Irlanda després que l’avió en què viatjava hi aterrés a causa dels aldarulls que va causar en el trajecte de Barcelona a Nova York.

Tornem-hi. Després del reset de les vacances forçades però també desitjades tornem a la cabina. El primer servei d’interpretació de l’any sempre té quelcom d’especial: retrobes els companys,  comproves el so, encens el micro, t’hi poses i ja està, encetes la temporada que amb sort anirà omplint l’agenda i carregant-se  cada vegada més a mesura que ens acostem a la primavera. Ganes de tornar-se a posar els cascos, de sentir i d’escoltar veus múltiples, de descobrir els nous invents de les empreses, les noves tendències de la moda, l’evolució de la política…

Avui tornem a la feina, engegarem el micro i començarem a traduir les històries d’altra gent apropiant-nos-les per explicar-les en la nostra llengua de treball. Al principi potser ens haurem d’agafar fort a la cadira perquè ens semblarà que el ponent té molta pressa i que on va a parar, que nosaltres ja l’entenem, ja, però que no corri tant, que el que diu a tota pastilla ho hem de traduir i amb coherència. I ens passaran pel cap les còmodes sobretaules de les festes de Nadal amb les típiques converses familiars al ralentí.

Fa unes setmanes l’Albert Costa, professor d’ICREA (Institució Catalana de Recerca i d’Estudis Avançats) afiliat a l’UPF i investigador del grup de producció de la parla i del bilingüisme, explicava en una conferència que els monolingües parlen més de pressa que els bilingües i ho explicava ben senzillament: si agafem el cas d’un bilingüe català-castellà –pels investigadors el grau de bilingüisme i de coneixement de les llengües és del tot irrelevant– aquest es passarà per exemple el 60% del temps parlant en un idioma i l’altre 40% en l’altre, i per tant tindrà necessàriament menys exposició (i pràctica) en cadascuna de les llengües que un monolingüe, que parlarà el 100% del temps en una sola llengua.

Al contrari, parlant dels avantatges del bilingüisme, l’Albert Costa explicava que el bilingües tenen una major capacitat d’ignorar les informacions irrellevants  –l’anomenat pensament executiu– i que com que les estructures cerebrals que regulen el control atencional són les mateixes que utilitza un bilingüe per focalitzar una llengua o una altra segons amb qui està, la sobrepràctica acaba proporcionant-li més eficiència al bilingüe.

Curiosament, tornant a la nostra feina a la cabina, quan hem escalfat motors, ens sembla que els ponents ja no corren tant, ja siguin monolingües o bilingües, i probablement es que anem parlant més de pressa nosaltres mateixos. Serà que ens submergim plenament en la llengua d’arribada atribuint-li més del 50% de la nostra atenció? O és que fem una mena de partició del cervell a mode de disc dur diferenciant-ne bé les parts, cosa que potser no fem en una situació informal en el dia a dia fora de la feina? Això explicaria i donaria la raó als més puristes en el sentit que quan treballes en cabines pures –cap a un sol idioma– es produeix menys contaminació de l’altre idioma i l’idioma resultant tendeix a ser més genuí. Però això ja és un luxe oriental i actualment són comptades les feines en què només tradueixes cap a un idioma sense retorn.

Quantes paraules diem en vint minuts d’interpretació? Crec que ningú no les ha comptades mai.  Sigui com sigui, acabarem el primer dia de feina de simultània amb el cervell ben exprimit, com buidat i alhora ple de noves experiències i coneixences, havent escoltat els ponents, el company i a nosaltres mateixos, com al col·legi quan apreníem les lliçons en veu alta… En sortir, encara ens vindran ganes de parlar més i probablement comentarem entre nosaltres que tal o qual ponent no feia pauses i que parlava a tota pastilla i que encadenava una idea amb l’altra i que si us ha agradat la desfilada aquella de models o la intervenció de l’americà que ha explicat que ha pogut agafar l’avió malgrat la neu que hi havia a l’aeroport… però mentre escoltem el company, ja distesos, ningú no estarà traduint mentalment el que digui, perquè ja s’haurà acabat el servei. Cap a casa que demà és Sant tornem-hi, i per molts anys!

A vegades, quan acabem de treballar...

A relaxing cup of café con leche

No és ben bé a la plaza Mayor, però...

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/09/07/madrid/1378571914_313420.html

No me n’he pogut estar d’escoltar unes quantes vegades la intervenció de l’Ana Botella a la presentació de la candidatura de Madrid 2020. El discurs de l’alcaldessa de la capital d’Espanya passarà als anals de l’olimpisme i de les videoteques de les facultats de traducció i interpretació de tot el món. És cert que el que fa el que pot no està obligat a més, i si algú sabés on para potser li ho podríem preguntar al seu professor d’anglès… Sens dubte, l’alcaldessa es va esforçar molt, massa i tot. Conscient de les seves limitacions oratòries en anglès, la Botella, que lluïa una brusa vermella llampant, es va posar a declamar reclamant l’atenció i els vots dels delegats del COI. El to és més important que el missatge, com acostumen a dir els experts, i l’alcaldessa això ho tenia clar, sinó no s’explica aquesta eufòria verbal, culminada amb la invitació a un relaxing cup of café con leche in plaza Mayor. A mesura que avançava en el seu discurs, es va anar engrescant, cada vegada més eufòrica, com sorpresa de les paraules que li sortien ¡ya sé inglés! ¡Vamos, sí se puede!

Els intèrprets voldríem que les conferències fossin un oasi en què els ponents fossin tots nadius, parlessin a poc a poc i només en la seva llengua materna i articulant un discurs lògic i estructurat. Però seria com si els metges demanessin que tots els seus pacients estiguessin completament sans, que no els hi fes mal res. Amb l’anglès –en això coincidim els intèrprets– sembla que tothom s’hi atreveix i això a vegades ens converteix en una mena de guerrillers intentant desxifrar el missatge enemic  des de la trinxera de la cabina.  I, llei de Murphy al canto, quan el ponent pot escollir entre dues paraules, la que tria és la més complicada. Per què la Botella s’havia de trencar les banyes per pronunciar perhaps si podia dir maybe en començar una frase? Ni flowers.

Compañeros de cabina

Compañeros de cabina

Con el mes de agosto llegan las vacaciones, también para los intérpretes.

Atrás quedan las horas de estudio y de navegación para aquel congreso que parecía imposible o aquella rueda de prensa para la que no hubo tiempo de mirarse nada porque la habían convocado al mismo tiempo que te sonó el teléfono por si estabas disponible. Esta primera parte del año juraría que ya no he visto ningún diccionario de papel en una cabina. Los portátiles se han adueñado por completo de la estrecha repisa de turno que suele hacer las veces de mesa de trabajo, con el permiso de las inevitables consolas. Y han hecho su aparición las tabletas, claro. Y cuanto más pequeño y ligero sea el dispositivo, más espacio en la cabina, más flexibilidad para ir de aquí para allí y adaptarte al entorno y a las condiciones de trabajo.

Los aparatos que hemos llevado de aquí para allí, de un congreso a otro, han sido nuestra herramienta, además de la voz, claro, y del número de palabras almacenadas en el disco duro de la memoria de cada uno. Los registros lingüísticos de cada intérprete han sido los de cada uno, los que llevábamos puestos y los que hemos construido día a día, con los primeros sonidos escuchados en la radio de la ducha, pasando por los cotilleos leídos en las revistas de alguna sala de espera, o las palabras intercambiadas por unos turistas  cuando  se han cruzado contigo un instante por alguna calle. En la cabina, cuando no hemos sabido o no hemos recordado  una palabra le habremos dado al Mute y se lo habremos preguntado a la compañera o al compañero.  Otras veces la palabra o la cifra de marras habrá quedado escrita en la hoja de papel situada entre los dos. Durante la temporada hemos trabajado con compañeros distintos, aunque a veces hemos repetido. Con unos o con otros, siempre me he preguntado cómo nuestro cerebro es capaz de intuir cuándo el compañero de turno va a necesitar ayuda para traducir esa palabra que tú sabes o viceversa. Es como si también tuviéramos almacenada una copia de los registros lingüísticos del compañero de cabina.

Una temporada más hemos podido estar ahí,  en primera línea, contando un nuevo avance en medicina que esta vez sí lo será, describiendo una nueva tendencia de prêt à porter que en otoño todo el mundo deseará, presentando un automóvil más sostenible o una crema que prometía terminar con las arrugas para siempre, narrando cada situación en un idioma diferente al de los verdaderos protagonistas. Siempre hemos intentado decir lo mismo aunque con otras palabras. Y la mayoría de las veces lo hemos conseguido gracias al trabajo en equipo, con nuestra concentración, con nuestra entrega y también con nuestros relativos descansos, los treinta minutos escasos del compañero que a ti te han permitido luego ponerle ilusión, treinta más hasta la pausa del café. ¡Felices vacaciones!

Córrer

Sortida BCN Desigual

Divendres 21 de juny. La primera nit d’estiu. Hem quedat amb unes companyes a la porta de l’hotel Vela per córrer plegats la Barcelona Desigual Night Run. La cursa comença a les 22h30, per la calor i perquè amb la foscor reflectiran les polseres fluorescents que portem els 5.000 participants. Entre tots segur que farem una gran serp multicolor. Em fa molt de respecte: 5 milles, una distància que no he fet en cap dels dies que he sortit a córrer, des que hi he tornat, fa un mes i mig. Però em fa una il·lusió especial participar-hi, i si aconsegueixo acabar la cursa, doncs ja serà la bomba. A la sortida hi ha tanta gent que ens desitgem sort i que cadascú ho faci com pugui. Ens passem ben bé dos o tres minuts fins a poder començar a córrer. Amb les primeres arrencades i canvis de ritme dels que van al davant, tinc la sensació que la distància a recórrer és inversament proporcional al temps que he dedicat a entrenar, però això és així i t’has d’aguantar. Agafo més velocitat del que havia previst, però intento mantenir el ritme. La Barceloneta, els xiringuitos de la platja, la torre Mapfre i l’Arts, el port Olímpic i els vaixells, amb la humitat del vespre i el mar, que ens acompanya al llarg de tota la cursa, uns metres més enllà. I enfilem els jardins que duen al complex esportiu de la Mar Bella, a la meitat del recorregut, on hi ha… l’avituallament! Tinc curiositat per veure si hi haurà pica-pica, coca-coles o què, però no, ens donen una simple ampolla d’aigua i ni parem a refrescar-nos o a estirar les cames, que no està previst. Buido l’ampolla, mitja cap a dins i l’altra mitja pel damunt i la llanço al terra. És la primera vegada que ho faig,  en un gest mecànic, com fan els atletes de les maratons televisades o els corredors del Tour de França. Al fer el tomb per l’estadi la distància es comença a notar i les cames comencen a pesar més. Però ja falta menys de la meitat del recorregut i això em fa sentir alhora més lleuger. Es posa a tronar i els llamps amenacen amb donar pas a un bon xàfec.  Amb les traduccions llargues em passa el mateix, quan comença a faltar menys de la meitat corro més i estic més animat. I a més ja es tornen a veure les torres i, al fons, el Vela, la costa de la meva ciutat en aquesta primera nit d’estiu. Convertides en kilòmetres, les 5 milles en fan 8, i això ja sembla més llarg. Som 5.000 participants però corres sol, tothom corre sol amb o contra sí mateix. Uns dies abans, un tècnic de so em va dir que estigués tranquil, que en aquestes curses et porten, i comprovo que és veritat. Potser sense saber-ho, jo també hauré portat a algú o alguna, que la majoria de les inscrites són noies. Acabo la cursa sota la primera pluja d’estiu, molt dignament, feliç, molt feliç.  Mentre em refaig prenent-me una isotònica, em pregunto com m’he pogut passar 18 anys sense córrer. L’any que ve hi tornarem!

Són massa dos intèrprets?

Són massa dos intèrprets?

Qui diu que dos intèrprets són massa?

Clavegueres

D'esquerra a dreta,  Belén Simarro i l'enginyera María José Velasco

A l’esquerra, Belén Simarro, intèrpret, amb l’enginyera María José Velasco

Dimecres 16 de gener. Nou del matí. Ens posem una granota blanca que ens enbolcalla de dalt a baix, unes botes d’aigua que pugen fins els genolls, el casc, el cinturó per penjar-hi la llanterna, i els guants. Els tècnics de la xarxa de clavegueram desvien el trànsit perquè puguem accedir al pou de registre que hi ha al mig del carrer, per aquestes tapes que fan clonc-clonc mil vegades cada dia quan els cotxes hi passen pel damunt. Avui la immersió lingüística és per preparar una llarga feina de traducció, però aquesta vegada sense ordinador ni micròfon ni papers. Com les tortugues Ninja, però amb granota blanca, baixem un rere l’altre dotze graons mal comptats, quatre metres per sota de l’asfalt i ja tenim els peus a la claveguera principal del carrer Diputació. Del graó de dalt hi penja una mena de sabó fúcsia mig rosegat que posen pel control de les plagues. A baix l’olor és intensa, com de gas, i fa escalforeta. La poca alçada de la canalització ens obliga a caminar ajupits. Abans d’entrar li he preguntat al tècnic que quant temps hi estaríem, més que res per planificar-nos el matí i tal, i m’ha contestat que normalment ells fan el recorregut en deu minuts però que, amb nosaltres, dependrà. Em pregunta si tinc claustrofòbia. Jo? Què va! I si en tingués no li ho diria que sinó encara seria allò de cridar el mal temps. Al principi control·les la respiració, que no s’acceleri. Sota la ciutat, amb l’aigua bruta que t’envolta les botes i els escarbats que es multipliquen cada vegada que els il·lumines, si t’agobies t’aguantes perquè encara que no ens ho hagin dit em sembla que el rotllo zen d’inspirar profundament  no és gaire recomanable. És allò de les coses i el seu context. Fas un pas i un altre i un altre i anar fent. Els claveguerons duen les aigües residuals de les cases a la canaleta principal, per on passem. A la paret esquerra de la galeria és a l’inrevés: els cables de fibra òptica que hi pengen duen veus, dades i imatges cap a les cases. Al cap d’uns metres trobo un deenai rosegat. La data d’expiració i el nom del seu expropietari es llegeixen perfectament, aviso els tècnics, i el cap de l’expedició em pregunta si caducava el 2003:  “Si vols te’l pots endur de record.”  Penso que me l’enduré i que l’enviaré per correu al seu titular, però unes passes més enllà, mentre veig uns escarbats arrossegar un plàstic que no és envàs, se m’ocorre que al senyor que potser havia perdut la identitat per l’embornal mentre s’ajupia per obrir el cadenat de la moto li vindrà una suor freda, pensarà que les clavegueres són com l’FBI, que sempre t’acaben localitzant siguis on siguis. El deixo damunt d’un replà sec, com si no hi hagués de passar mai l’aigua, amb la cura amb què es manipulen els documents. La visita ha estat molt interessant però ara sortirem pel carrer de dalt. Tornem a pujar els 12 graons que ens separen de la remor reconfortant  dels cotxes i del beneït aire viciat del centre de la ciutat. Són les deu. Ens canviarem i au, cap al despatx a traduir, que falta gent!

Chuchotage

Chuchoter, to whisper, susurrar, xiuxiuejar: quatre paraules amb arrels ben diferents però que expressen el mateix, l’acció de parlar en veu baixa, respirant i expulsant l’aire però sense utilitzar la veu. Xiuxiuegem un “que bona!” al cinema quan ens agrada la pel·li, de la mateixa manera que suggerim un“marxem?” dit a cau d’orella si és un nyap i no aguantem un segon més asseguts a la butaca. Un altre lloc on es xiuxiueja és a classe o a les reunions de feina, però en aquests casos la possibilitat de tocar el dos no és gaire recomanable.
Le Robert parla de chuchotement (1579); de chuchoter, que prové de l’onomatopeia chucheter (XIVè): “Parler bas, indistinctement, en remuant à peine les lèvres”, però chuchotage no hi és. On sí hi figura és al Dictionnaire Historique de la langue française (2010) que en situa l’ús al 1782. El TERMCAT n’està estudiant la denominació catalana més adequada entre els termes amb què definim les diferents modalitats d’interpretació.
El chuchotage és una tècnica prou especial que consisteix a traduir –habitualment per a una o dues persones com a màxim– a cau d’orella (aquesta postura et fa tenir el coll tort i després acostumes a tenir torticoli), o bé amb el cap ben dret, simplement a prop de la persona que t’escolta. Personalment no em desagrada fer chuchotage, trobo que la proximitat física t’obliga encara més a no dir bajanades, a ser encara més estricte amb el que tradueixes, i al mateix temps, en funció de l’interès del receptor, li pots estalviar descripcions o repeticions inútils. I és una mica com al col·legi, et passes tota la conferència xerrant al mateix temps que el professor o l’expert de torn, però com que estàs treballant no et poden renyar i en acabat et paguen.
Curiosament, a les conferències o a les reunions, els intèrprets el chuchotage no el fem amb un to tan baix com al cinema o a classe. Acostumem a parlar fluixet però més fort que quan xiuxiuegem a cau d’orella, fem vibrar les cordes vocals perquè sinó els nostres clients no s’enterarien de la pel·lícula…

La xarxa invisible

El 1974, les imatges de l’equilibrista francès, Philippe Petit, travessant el buit per passar caminant vuit vegades entre les dues torres bessones damunt d’un cable i sense xarxa, a més de quatre-cents metres d’alçada, van fer la volta al món. Fa uns dies, em vaig quedar de pedra, clavat al sofà, empassant-me el documental Man on wire, embadalit en veure aquesta proesa que desconeixia. I el cèlebre funàmbul ho explicava com la cosa més natural del món: era la seva feina, el que li agradava, el que l’apassionava. Aquest resum dura 3’41”, veus en anglès i francès, subtítols en castellà.

Quan li va semblar que era impossible és quan es va decidir a fer-ho. No va deixar res a l’atzar, es va passar setmanes, mesos i anys preparant una travessa increïble: hores i hores caminant damunt d’un cable, ara sol, ara amb la seva companya a collibè, ara assatjant un i altre cop però amb un cable que es movia per reproduir el balanceig que hi hauria allí dalt degut al vent i la distància entre les dues torres. Com l’apinista que es desperta per la nit somiant el moment en què farà cim a l’Everest, el Philippe Petit es va posar a preparar el seu pla quan amb prou feines s’havia projectat que s’anaven a construir les torres bessones. Caminar sobre un cable a 400 metres d’alçada sembla que només ha de ser possible si hi ha truc o si t’agafen per dalt amb un fil, com un titella. Però no, l’únic truc de què disposava aquest funàmbul eixelebrat era la seva agilitat, el seu valor i, sobretot, la seva preparació, sense deixar caps per lligar. Ell i els qui el van ajudar fent gran quantitat de croquis per calcular-ho tot, la composició dels materials de la coberta de les torres, la força i el comportament del vent, però també els moviments de les persones que hi entraven i en sortien, els controls dels passis, les patrulles dels guàrdies de seguretat…sabia que la valentia i la seva habilitat de res no li haguessin servit si l’haguessin enxampat pujant els cables fins al cim de les torres o si l’haguessin aturat demanant-li què hi anava a fer allí dalt.
Salvant les distàncies i sobretot l’alçada, crec que l’intèrpret és a vegades una mica equilibrista. Habitualment ningú no et demana que t’enfilis damunt d’una corda, però la sensació de buit la pots tenir igualment. Recordo l’any passat, el dia que feia d’intèrpret per a un bufet d’advocats, havia de traduir les paraules del secretari d’un consell d’administració que convidava un director a que abandonés l’empresa… El convidaven amablement o era només un eufemisme per dir-li que l’enviaven directament al carrer? Assecant-me la suor freda, vaig optar per deixar-ho en una invitació i no em devia equivocar perquè no vaig provocar cap aldarull i l’interessat no va semblar gaire sorprès. Aquell dia anava a treballar venut, sense xarxa, perquè abans de sortir de casa no tenia ni idea del que m’esperava, de què parlarien. I en algun moment, quan les coses es compliquen o quan ets conscient que la pots fer grossa si t’equivoques, pots tenir la sensació que sota els peus hi tens un esvoranc que se t’empassa, com el buit. La profunditat d’aquest buit deu ser inversament proporcional a la feina de preparació prèvia, a la quantitat d’informació que has pogut reunir, els webs i els glossaris consultats, i en el millor dels casos, quan estan disponibles, la lectura i l’anàlisi de les ponències o dels resums. El glossari treballat i els apunts amb les-paraules-que-cal-saber¬–sobre-el-tema són la xarxa invisible que t’ajuden a no caure.

I us pregunto, lectors, recordeu un moment en què hàgiu sentit un buit sota les cames mentre treballàveu? Com ho heu resolt?