Category Archives: Reflexions

La memòria infinita

#Traducció

El paper dels diccionaris

«Hi ha paraules que se’m resisteixen», «les apunto en un quadern anomenat «troballes», «les associo o les repeteixo si no entren», «les he de pronunciar en veu alta, sinó, no me’n recordo», «se’m queden quan estic fent una experiència estimulant o emocionalment gratificant», «la repetició fa el fet», «miro les paraules que conec de la mateixa família»… Aquestes són les principals estratègies que fem servir els intèrprets i els traductors per aprendre una paraula nova.

Són alguns dels trucs que han volgut compartir els companys de professió en una recent enquesta que he fet a 25 traductors “purs” i a 25 col·legues més aviat intèrprets  o que compaginen la interpretació amb la traducció però que exerceixen majoritàriament la primera activitat. A la pregunta de quina és la memòria que consideren predominant, la majoria dels traductors contesta que «la visual» –el 70%– mentre que en el grup dels intèrprets aquesta opció l’escull només el 45% dels responents –9 respostes d’un total de 20–. En aquest mateix grup és on hi ha més memòria de tipus auditiva o la conjunció de la visual i l’auditiva, amb un 30% i 25% respectivament per a cadascuna d’aquestes opcions.

L’associació amb d’altres paraules, imatges o objectes és la tècnica preferida entre el grup dels traductors per aprendre una nova paraula, (un de cada dos) molt per damunt de l’aprenentatge per repetició o amb d’altres mètodes. En canvi, en el grup dels qui es dediquen majoritàriament a la interpretació, les tècniques són més variades amb un triple empat entre l’estudi per repetició, l’associació amb altres paraules, objectes o imatges o d’altres, tals com utilitzar immediatament el nou terme en qüestió o llegir molts exemples en què apareixi la paraula.

Marmessor, streaming, tail lift, side scuttles, slip differential, quiti, kukoban, harpagofito, eschar, grok, MENA, Crankshaft, hive, brigades de moeurs, transmutació, bailler, in two counterparts, siding i vasistas han estat algunes de les darreres paraules o expressions que els intèrprets que han respost recordaven haver après. Els traductors, per la seva banda, havien descobert el sentit de procrastinar –l’únic verb de la llista, per cert– i de paraules i expressions com infografia, assuage, catching-up, hemorroïssa, moguls, organoleptique, pop quiz, appareil de voie, escálamo, gentrification, maven, a la gatzoneta, xulla, prissy, alcuza, arson, gamarús, à tes souhaits, storyboard

 La majoria dels enquestats assenyalen que malauradament les paraules acostumen a quedar-se poc temps a la memòria. Filant més prim, un company s’atreveix a definir tres nivells: «les que directament no se’t queden», «les que se’t queden però d’una forma passiva» i «les que se’t queden de forma activa, després de repetir-les moltes vegades». La memòria, sortosament, és selectiva i ens permet en condicions normals recordar el terme que hem estudiat per a una feina concreta. Si no l’assimilem o la fem servir posteriorment, serà una memòria efímera, com per aquell examen que fas i ja està, però que serveix per a alguna cosa, que per això el fas. Convé aprendre’s i recordar per sempre el número i la lletra de la plaça d’aparcament del cotxe que acabes de deixar a l’aparcament de l’aeroport? Recordar-ho l’endemà quan ja ets a casa no té gaire sentit però si has anat a recollir algú no anirà malament, perquè qui no recorda la cara que posava aquell dia que buscava el cotxe a l’aparcament enmig de centenars de cotxes tots iguals…

Ara sembla difícil concebre una classe d’idiomes sense suport audiovisual «esclar, com passa amb les llengües maternes i la repetició», assenyala un dels responents. N’hi ha que continuem empastifant tota mena de llibretes escrivint-hi una i altra vegada una paraula i la seva traducció, desant-les un cop plenes a la pila dels tresors o llançant-les sense pietat al contenidor blau quan ja no hi caben més paraules, els qui tanquen els ulls i van repetint aquella paraula impossible imaginant-se-la en una pantalla, els qui associen aquest terme estrany a una, dues o més paraules que s’hi assemblen… Cada maestrillo tiene su librillo, no es cansava de repetir al col·legi l’entranyable professor Palmitjavila mentre ens explicava una breu història perquè recordéssim quin era l’origen d’una paraula. Memòria ve del grec mnemé, i el seu adjectiu mnemònic (mnhonikós) fa referència al que ens ajuda a recordar. Aquest diccionari en anglès il·lustra segurament el procés que seguim quan investiguem el sentit d’una paraula tractant-la d’associar-la: http: http://www.mnemonicdictionary.com/

Amb tot, en la majoria dels casos, moltes de les paraules que ens queden gravades amb foc les hem buscades…quatre? sis? vuit vegades…? L’immensa majoria dels companys eren a cabina preparant una feina d’interpretació o traduint quan han après o se’ls ha quedat  la darrera paraula que recorden. No hi ha gaire gent que en una reunió pregunti pel sentit d’alguna paraula. Però també és una bona manera d’aprendre, oi?

Anuncis

Són massa dos intèrprets?

Són massa dos intèrprets?

Qui diu que dos intèrprets són massa?

Amb els cinc sentits

Ara que l’imparable desenvolupament de les TIC ha posat la ciència i el saber a l’abast de les nostres societats digitals, resulta que pel camí ens hem deixat un element fonamental: el coneixement. “Tingues coneixement!” –ens etzibaven els pares quan érem petits i l’havíem cagat. Era sagrat, volia dir que no en tenies de coneixement, que eres un inconscient. Era una invitació o més aviat una ordre perquè fossis conscient, perquè espavilessis i aprenguessis a respondre dels teus actes, si més no d’algun. La reflexió,  l’ús de la raó i la responsabilitat han donat  pas a una nova cultura basada en les decisions preses a cop d’ sms, de mail i de tuit, segons com bufi el vent. I els nostres polítics, víctimes voluntàries de la immediatesa, no se n’escapen, al contrari.

El nou govern de la Generalitat ho ha retallat pràcticament tot perquè sembla que el forat amb què es va trobar a la caixa era insostenible.  Però com que tampoc es tractava de suprimir-ho tot, ha augmentat el límit de velocitat a les autopistes i als voltants de Barcelona, complint amb una promesa electoral que probablement passarà a la història. Encertada o no, el que sembla clar és que no estem davant d’una política racionalment estudiada i planificada. Molts ciutadans pensen que les actuals normes més permissives són una frivolitat electoralista, amb el que havia costat acostumar-nos a anar a 80 a les rondes i no passar de 120 a les autopistes. Anaves  frenat, en quarta,  –ara que els cotxes duen sis marxes– i sí, el nombre d’accidents amb víctimes mortals havia anat disminuint aquests darrers anys. Potser no fèiem necessariament més atenció al volant, ens avorríem, ens impacientàvem, teníem la sensació d’anar molt més a poc, de no arribar mai. Havíem guanyat en seguretat, aquesta sensació que tens quan condueixes pels països nòrdics a velocitat reduïda i sembla com si mai no poguessis tenir un accident, i que si el tinguessis, seria poca cosa. Tothom sap la diferència que hi ha entre anar a 80 o anar a 100. A 100 arribes abans, però quan abans? Si fas una mitjana de 40 km al dia i vas a 100 km trigues 24 minuts. El mateix reccoregut a 80 km el fas en 30 minuts: Són exactament sis minuts de diferència. Amb prou feines el temps de fumar-se aquesta cigarreta que molts han suprimit.

Què és el que busquem i prioritzem? Les sensacions? La seguretat del trànsit rodat, que inclou els conductors, els acompanyants, els vianants, els motoristes i els ciclistes, ha d’anar molt més enllà de les sensacions que tinguis al volant i de si duus el cinturó de seguretat ben cordat. Probablement calgui treballar els aspectes relacionats amb el coneixement i la presa de consciència del que tenim com a conductors quan seiem al volant. Que què tenim? Tenim la responsabilitat de respectar els altres i de posar tota l’atenció en el que fem i fan els altres quan som al volant, sense contribuir a una sinistralitat innecessària, ruïnosa per a les famílies i la societat, vergonyosament impròpia d’un país que ha de deixar de ser definitivament una república bananera pel que fa als accidents de trànsit. I això es pot aconseguir, individu per individu, posant els cinc sentits quan agafem el cotxe, la moto o qualsevol vehicle, durant tot el trajecte. El nou programa de seguretat vial a les escoles no ha de ser una assignatura més per complir l’expedient. Cal canviar el xip si no volem hipotecar el nostre futur ni les vides dels nostres fills.  Els miracles no existeixen, i si de debò volem reduir el nombre de víctimes i de ferits greus que any rere any esquitxen les vides de tantes i tantes famílies, cal agafar el bou per les banyes. Si els conductors no hi posem la pràctica, el coneixement i la tensió o la concentració necessàries, qualsevol intent o pla de millora serà paper mullat. Si els experts del trànsit no ho tenen prou clar, que li ho preguntin al Guardiola.

Va por ti, Jose, que te gustaba cuidar los detalles pero te quedaste por una de esas carreteras de Dios.