Category Archives: La ventana discreta

A relaxing cup of café con leche

No és ben bé a la plaza Mayor, però...

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/09/07/madrid/1378571914_313420.html

No me n’he pogut estar d’escoltar unes quantes vegades la intervenció de l’Ana Botella a la presentació de la candidatura de Madrid 2020. El discurs de l’alcaldessa de la capital d’Espanya passarà als anals de l’olimpisme i de les videoteques de les facultats de traducció i interpretació de tot el món. És cert que el que fa el que pot no està obligat a més, i si algú sabés on para potser li ho podríem preguntar al seu professor d’anglès… Sens dubte, l’alcaldessa es va esforçar molt, massa i tot. Conscient de les seves limitacions oratòries en anglès, la Botella, que lluïa una brusa vermella llampant, es va posar a declamar reclamant l’atenció i els vots dels delegats del COI. El to és més important que el missatge, com acostumen a dir els experts, i l’alcaldessa això ho tenia clar, sinó no s’explica aquesta eufòria verbal, culminada amb la invitació a un relaxing cup of café con leche in plaza Mayor. A mesura que avançava en el seu discurs, es va anar engrescant, cada vegada més eufòrica, com sorpresa de les paraules que li sortien ¡ya sé inglés! ¡Vamos, sí se puede!

Els intèrprets voldríem que les conferències fossin un oasi en què els ponents fossin tots nadius, parlessin a poc a poc i només en la seva llengua materna i articulant un discurs lògic i estructurat. Però seria com si els metges demanessin que tots els seus pacients estiguessin completament sans, que no els hi fes mal res. Amb l’anglès –en això coincidim els intèrprets– sembla que tothom s’hi atreveix i això a vegades ens converteix en una mena de guerrillers intentant desxifrar el missatge enemic  des de la trinxera de la cabina.  I, llei de Murphy al canto, quan el ponent pot escollir entre dues paraules, la que tria és la més complicada. Per què la Botella s’havia de trencar les banyes per pronunciar perhaps si podia dir maybe en començar una frase? Ni flowers.

La samarreta de Colom

SONY DSC

Dijous: avui no interpreto ni tinc res pendent per traduir. Baixaré al port i li faré una foto a Colom vestit del Barça. L’afer Nike-Colom-Ajuntament de Barcelona-Barça ha donat feina a molts tertulians aquests darrers dies coincidint amb el 125 aniversari de la col·locació de l’estàtua, construïda per l’arquitecte Gaietà Buïgas per l’Exposició Universal del 1888. Si aleshores es veu que hi havia més curiositat per veure la gran bastida que s’hi va instal·lar que per la pròpia estàtua, ara sembla que la nova indumentària del Barça hagi passat per davant de l’interès monumental.  Amb tot, els turistes i no turistes que vulguin retratar-lo tenen fins el  9 de juny per fer-ho i endur-se aquest record i un bon torticoli cap a casa. Passo per Canaletes i no hi ha pràcticament ningú. Em topo amb la Lourdes, una bona amiga, i anem a esmorzar a la granja Viader del carrer d’en Xuclà. Abans, al matí, hi anaven sobretot les senyores en tornar de comprar de la Boqueria. El suís, el cafè i les pastes bé es mereixen la visita. Ara la majoria dels clients són estrangers que han vingut per la recomanació del Guide du Routard o de Lonely Planet. Parlem de la ciutat, de la feina, de la mani de protesta dels bombers catalans reprimida pels mossos i del bebé xinès rescatat en una canonada pels bombers d’aquell país. És un lloc carregat d’història, al cor de la ciutat, que sembla que inciti a petar una bona xerrada. Després enfilo Rambla avall, cap a Colom. Em sorprèn el cartell publicitari que embolcalla el monument, amb la inscripció “TALLA ÚNICA: GRANDIOSA”. No sé, Pensava que només veuria el descobridor d’Amèrica amb una samarreta que li va gran. Però esclar, ara entenc perquè alguns han dit que el que duia era un poncho. És com si dugués una XXXL ampla. Però tant se val, ningú no pretén fer-lo desfilar per cap passarel·la, és un monument públic convertit temporalment en anunci. N’hi ha que s’han indignat dient que els monuments no han de prendre partit, ni pel Barça ni per l’Espanyol, que són de la ciutat i prou. Algun polític ha suggerit que Colom assenyalava cap a Qatar. La intenció era fer-lo assenyalar cap a Amèrica però com que el públic no hagués entès que hagués assenyalat cap a terra, van optar d’orientar-lo cap a Mallorca… Amb la bruixola casolana, diria que el dit indica més aviat el sud, cap al Brasil. Tant se val, al cap i a la fi el propi Colom tampoc no va anar a parar allí on s’esperava. Gamberrada, boutade, provocació, frivolitat o negoci, l’ús publicitari del monument a Colom permetrà pagar la restauració d’aquesta estàtua que probablement marcarà un abans i un després en l’explotació publicitària dels monuments històrics de la ciutat de Barcelona. Després de fer-li unes quantes fotos, agafo Rambles amunt i m’aturo a la Puertorriqueña, al Raval, per comprar-hi un paquet de cafè, probablement el millor cafè que es ven a la ciutat. Per anar a buscar els Ferrocarrils, enfilo el carrer Ramelleres on encara s’hi pot veure el torn de l’antiga Casa de la Maternitat on al segle XV s’abandonaven els nens orfes, els fills d’il·legítims o fruit d’embarassos no desitjats de forma anònima, com ens ho explica l’historiador Ferran Vidal al blog Sapiens.cat   http://goo.gl/eAxI8

Una parella de japonesos em pregunta si el torn aquest es pot visitar, però els dic que està tancat des de fa segles, que ara només es conserva com a ornament de la façana de l’edifici municipal del districte de Ciutat Vella. Potser en el torn aquest algun dia hi haurà el cartell lluminós d’algun espònsor o s’hi dispensarà la píndola del dia després, però això ja no els ho dic perquè necessitaria massa estona per explicar-los-ho i avui no estic de servei.

Clavegueres

D'esquerra a dreta,  Belén Simarro i l'enginyera María José Velasco

A l’esquerra, Belén Simarro, intèrpret, amb l’enginyera María José Velasco

Dimecres 16 de gener. Nou del matí. Ens posem una granota blanca que ens enbolcalla de dalt a baix, unes botes d’aigua que pugen fins els genolls, el casc, el cinturó per penjar-hi la llanterna, i els guants. Els tècnics de la xarxa de clavegueram desvien el trànsit perquè puguem accedir al pou de registre que hi ha al mig del carrer, per aquestes tapes que fan clonc-clonc mil vegades cada dia quan els cotxes hi passen pel damunt. Avui la immersió lingüística és per preparar una llarga feina de traducció, però aquesta vegada sense ordinador ni micròfon ni papers. Com les tortugues Ninja, però amb granota blanca, baixem un rere l’altre dotze graons mal comptats, quatre metres per sota de l’asfalt i ja tenim els peus a la claveguera principal del carrer Diputació. Del graó de dalt hi penja una mena de sabó fúcsia mig rosegat que posen pel control de les plagues. A baix l’olor és intensa, com de gas, i fa escalforeta. La poca alçada de la canalització ens obliga a caminar ajupits. Abans d’entrar li he preguntat al tècnic que quant temps hi estaríem, més que res per planificar-nos el matí i tal, i m’ha contestat que normalment ells fan el recorregut en deu minuts però que, amb nosaltres, dependrà. Em pregunta si tinc claustrofòbia. Jo? Què va! I si en tingués no li ho diria que sinó encara seria allò de cridar el mal temps. Al principi control·les la respiració, que no s’acceleri. Sota la ciutat, amb l’aigua bruta que t’envolta les botes i els escarbats que es multipliquen cada vegada que els il·lumines, si t’agobies t’aguantes perquè encara que no ens ho hagin dit em sembla que el rotllo zen d’inspirar profundament  no és gaire recomanable. És allò de les coses i el seu context. Fas un pas i un altre i un altre i anar fent. Els claveguerons duen les aigües residuals de les cases a la canaleta principal, per on passem. A la paret esquerra de la galeria és a l’inrevés: els cables de fibra òptica que hi pengen duen veus, dades i imatges cap a les cases. Al cap d’uns metres trobo un deenai rosegat. La data d’expiració i el nom del seu expropietari es llegeixen perfectament, aviso els tècnics, i el cap de l’expedició em pregunta si caducava el 2003:  “Si vols te’l pots endur de record.”  Penso que me l’enduré i que l’enviaré per correu al seu titular, però unes passes més enllà, mentre veig uns escarbats arrossegar un plàstic que no és envàs, se m’ocorre que al senyor que potser havia perdut la identitat per l’embornal mentre s’ajupia per obrir el cadenat de la moto li vindrà una suor freda, pensarà que les clavegueres són com l’FBI, que sempre t’acaben localitzant siguis on siguis. El deixo damunt d’un replà sec, com si no hi hagués de passar mai l’aigua, amb la cura amb què es manipulen els documents. La visita ha estat molt interessant però ara sortirem pel carrer de dalt. Tornem a pujar els 12 graons que ens separen de la remor reconfortant  dels cotxes i del beneït aire viciat del centre de la ciutat. Són les deu. Ens canviarem i au, cap al despatx a traduir, que falta gent!

Noticias

Absuelto el pepino español, y mientras el movimiento de los indignados se diluye poco a poco, sin saber a qué indignación atenerse, las noticias siguen su vorágine diaria en las portadas, en los telediarios y en el hilo de los millones de usuarios del twitter de los móviles de todo el mundo: el genocida Mladic, al fin capturado, deberá rendir cuentas de los crímenes perpetrados en la Guerra de los Balcanes ante el Tribunal Penal Internacional para la antigua Yugoslavia; la fulgurante designación de Rubalcaba para relevar a Zapatero, que ha echado por tierra las próximas ilusiones políticas de la actual ministra Chacón, al menos a corto plazo; el PSC, que ha iniciado una larga e incierta travesía de un desierto catalán al que ya le quedan pocos oasis; la ministra de Economía, Elena Salgado, que cuenta que España estará obligada a votar al candidato mexicano a la presidencia del FMI porque su cuota de voto es del 1,919% y se ve que comparte asiento en el Consejo de Administración con México,  la República Bolivariana de Venezuela y otros cinco países centroamericanos; el volcán Grimsvötn, que estuvo a punto de jorobarles el viaje a Londres a miles de seguidores culés y que ahora tendrá su propia fragancia masculina de la mano de la diseñadora islandesa, Sigrun Lilja Gudjonsdottir. Demasiados caracteres para triunfar, salvo que se le ocurra una fragancia olor ceniza irresistible. De todas, me ha emocionado  especialmente la noticia de la profesora mexicana de Nuevo León, Martha Rivera, haciendo cantar a los niños tumbados en el suelo mientras que los narcos acribillaban la escuela a balazos. Tomó con su móvil esas imágenes caseras que ponen la piel de gallina: http://www.allmediany.com/details_news_article.php?news_id=26&news_artid=1191

Ahora parece que va en serio, la OMS dice que los móviles dan cáncer. Se ve que podemos llamar, pero sólo un poquito, rápido. Así lo haremos. O sino, que vuelvan a poner las cabinas telefónicas de antes, eso sí, con conexión al twitter para que podamos comunicarnos y seguir el hilo de lo que pasa en el mundo sin recibir radiaciones ni pillar una infección, limpiamente, sin tocar el auricular.