Monthly Archives: gener 2013

Clavegueres

D'esquerra a dreta,  Belén Simarro i l'enginyera María José Velasco

A l’esquerra, Belén Simarro, intèrpret, amb l’enginyera María José Velasco

Dimecres 16 de gener. Nou del matí. Ens posem una granota blanca que ens enbolcalla de dalt a baix, unes botes d’aigua que pugen fins els genolls, el casc, el cinturó per penjar-hi la llanterna, i els guants. Els tècnics de la xarxa de clavegueram desvien el trànsit perquè puguem accedir al pou de registre que hi ha al mig del carrer, per aquestes tapes que fan clonc-clonc mil vegades cada dia quan els cotxes hi passen pel damunt. Avui la immersió lingüística és per preparar una llarga feina de traducció, però aquesta vegada sense ordinador ni micròfon ni papers. Com les tortugues Ninja, però amb granota blanca, baixem un rere l’altre dotze graons mal comptats, quatre metres per sota de l’asfalt i ja tenim els peus a la claveguera principal del carrer Diputació. Del graó de dalt hi penja una mena de sabó fúcsia mig rosegat que posen pel control de les plagues. A baix l’olor és intensa, com de gas, i fa escalforeta. La poca alçada de la canalització ens obliga a caminar ajupits. Abans d’entrar li he preguntat al tècnic que quant temps hi estaríem, més que res per planificar-nos el matí i tal, i m’ha contestat que normalment ells fan el recorregut en deu minuts però que, amb nosaltres, dependrà. Em pregunta si tinc claustrofòbia. Jo? Què va! I si en tingués no li ho diria que sinó encara seria allò de cridar el mal temps. Al principi control·les la respiració, que no s’acceleri. Sota la ciutat, amb l’aigua bruta que t’envolta les botes i els escarbats que es multipliquen cada vegada que els il·lumines, si t’agobies t’aguantes perquè encara que no ens ho hagin dit em sembla que el rotllo zen d’inspirar profundament  no és gaire recomanable. És allò de les coses i el seu context. Fas un pas i un altre i un altre i anar fent. Els claveguerons duen les aigües residuals de les cases a la canaleta principal, per on passem. A la paret esquerra de la galeria és a l’inrevés: els cables de fibra òptica que hi pengen duen veus, dades i imatges cap a les cases. Al cap d’uns metres trobo un deenai rosegat. La data d’expiració i el nom del seu expropietari es llegeixen perfectament, aviso els tècnics, i el cap de l’expedició em pregunta si caducava el 2003:  “Si vols te’l pots endur de record.”  Penso que me l’enduré i que l’enviaré per correu al seu titular, però unes passes més enllà, mentre veig uns escarbats arrossegar un plàstic que no és envàs, se m’ocorre que al senyor que potser havia perdut la identitat per l’embornal mentre s’ajupia per obrir el cadenat de la moto li vindrà una suor freda, pensarà que les clavegueres són com l’FBI, que sempre t’acaben localitzant siguis on siguis. El deixo damunt d’un replà sec, com si no hi hagués de passar mai l’aigua, amb la cura amb què es manipulen els documents. La visita ha estat molt interessant però ara sortirem pel carrer de dalt. Tornem a pujar els 12 graons que ens separen de la remor reconfortant  dels cotxes i del beneït aire viciat del centre de la ciutat. Són les deu. Ens canviarem i au, cap al despatx a traduir, que falta gent!

Anuncis