Monthly Archives: febrer 2012

Barrets

Au, prem la pestanya d’enviar, feina feta! Tots els futbolistes celebren els gols que fan a la seva manera. Als traductors els passa el mateix quan acaben una feina, i encara més si ha estat llarga, com un gran gol decisiu. La companya traductora alça el puny i fa un gest de baix a dalt amb el braç, la traducció ja està enviada. Ha trigat vuit dies per enllestir un projecte més aviat llarg. Per reblar el clau, hauria de trucar al client per assegurar-se que l’hagi rebuda. Però pensa que és divendres, que és tard i que segur que no el trobarà. El dilluns ja en tindrà notícies i facturarà la feina. Fa vuit dies l’havia pressupostada, després havia posat el seu millor somriure per guanyar-se el client per telèfon i finalment s’havia posat a traduir a contrarellotge perquè eren vint-i-quatre mil paraules i el temps era més aviat justet. Aquesta setmana s’acaba el més i haurà de trobar un moment per facturar i fer comptabilitat. I cercar nous clients, i pensar en començar la ditxosa web, i renovar la seva fitxa al LinkedIn, i estar una mica més activa al Twitter, i tornar-se a posar al corrent del que passa al món, que aquesta setmana ha estat off amb aquesta entrega, i això no s’ho vol ni pot permetre, i assabentar-se de com ha de fer per seguir els cursos de l’associació amb l’streaming, i segurament que encara volia fer alguna cosa més.
Són els diferents barrets que duu com a traductora autònoma. Abans li’n deien freelance i semblava més glamurós, semblava com si dugués implícit que anava d’aquí cap allà, ara traduint el guió d’una pel·lícula, ara polint-se un llibre d’autoajuda abans de viatjar amb la product manager d’aquella agència de publicitat per a la nova campanya de… Però ara la paraula a l’ús és emprenedora, amb tot el que això implica: vendre els seus serveis amb una bona comunicació de producte (els seus productes!), pressupostar, pactar un termini de lliurament, traduir i revisar, potser editar la darrera versió del document retornat pel client… facturar la feina i en alguns casos…reclamar-ne el pagament perquè el client sembla que triga més del compte. Són les diferents tasques que li toca fer a una professional que, faci el que faci, tracta de no perdre el seu somriure perquè se sent millor així i perquè acaba de llegir que per telèfon es nota si estàs massa seriós o neguitós i la gent no està per sentir rondinar els altres. Li agrada agradar, com feia el Zelig del Woody Allen, i això l’ajuda a anar adoptant diversos papers, segons l’hora del dia. Això sí, quan decideix que li toca posar-se el barret de dolenta de la pel·lícula –és a dir, reclamar un impagat– posa les dues mans obertes damunt la taula, com per alçar-se, els ulls se li empetiteixen i, abans d’agafar el telèfon, avisa els companys de despatx que segurament es posarà a cridar però que no s’esverin. La qüestió és aconseguir que tots aquests papers li escaiguin. I amb il·lusió.