La xarxa invisible

El 1974, les imatges de l’equilibrista francès, Philippe Petit, travessant el buit per passar caminant vuit vegades entre les dues torres bessones damunt d’un cable i sense xarxa, a més de quatre-cents metres d’alçada, van fer la volta al món. Fa uns dies, em vaig quedar de pedra, clavat al sofà, empassant-me el documental Man on wire, embadalit en veure aquesta proesa que desconeixia. I el cèlebre funàmbul ho explicava com la cosa més natural del món: era la seva feina, el que li agradava, el que l’apassionava. Aquest resum dura 3’41”, veus en anglès i francès, subtítols en castellà.

Quan li va semblar que era impossible és quan es va decidir a fer-ho. No va deixar res a l’atzar, es va passar setmanes, mesos i anys preparant una travessa increïble: hores i hores caminant damunt d’un cable, ara sol, ara amb la seva companya a collibè, ara assatjant un i altre cop però amb un cable que es movia per reproduir el balanceig que hi hauria allí dalt degut al vent i la distància entre les dues torres. Com l’apinista que es desperta per la nit somiant el moment en què farà cim a l’Everest, el Philippe Petit es va posar a preparar el seu pla quan amb prou feines s’havia projectat que s’anaven a construir les torres bessones. Caminar sobre un cable a 400 metres d’alçada sembla que només ha de ser possible si hi ha truc o si t’agafen per dalt amb un fil, com un titella. Però no, l’únic truc de què disposava aquest funàmbul eixelebrat era la seva agilitat, el seu valor i, sobretot, la seva preparació, sense deixar caps per lligar. Ell i els qui el van ajudar fent gran quantitat de croquis per calcular-ho tot, la composició dels materials de la coberta de les torres, la força i el comportament del vent, però també els moviments de les persones que hi entraven i en sortien, els controls dels passis, les patrulles dels guàrdies de seguretat…sabia que la valentia i la seva habilitat de res no li haguessin servit si l’haguessin enxampat pujant els cables fins al cim de les torres o si l’haguessin aturat demanant-li què hi anava a fer allí dalt.
Salvant les distàncies i sobretot l’alçada, crec que l’intèrpret és a vegades una mica equilibrista. Habitualment ningú no et demana que t’enfilis damunt d’una corda, però la sensació de buit la pots tenir igualment. Recordo l’any passat, el dia que feia d’intèrpret per a un bufet d’advocats, havia de traduir les paraules del secretari d’un consell d’administració que convidava un director a que abandonés l’empresa… El convidaven amablement o era només un eufemisme per dir-li que l’enviaven directament al carrer? Assecant-me la suor freda, vaig optar per deixar-ho en una invitació i no em devia equivocar perquè no vaig provocar cap aldarull i l’interessat no va semblar gaire sorprès. Aquell dia anava a treballar venut, sense xarxa, perquè abans de sortir de casa no tenia ni idea del que m’esperava, de què parlarien. I en algun moment, quan les coses es compliquen o quan ets conscient que la pots fer grossa si t’equivoques, pots tenir la sensació que sota els peus hi tens un esvoranc que se t’empassa, com el buit. La profunditat d’aquest buit deu ser inversament proporcional a la feina de preparació prèvia, a la quantitat d’informació que has pogut reunir, els webs i els glossaris consultats, i en el millor dels casos, quan estan disponibles, la lectura i l’anàlisi de les ponències o dels resums. El glossari treballat i els apunts amb les-paraules-que-cal-saber¬–sobre-el-tema són la xarxa invisible que t’ajuden a no caure.

I us pregunto, lectors, recordeu un moment en què hàgiu sentit un buit sota les cames mentre treballàveu? Com ho heu resolt?

Post a comment or leave a trackback: Trackback URL.

Comentaris

  • Ramon  On 01/02/2012 at 11:01 pm

    Gràcies, Frederic. Imatges realment colpidores. Vaig tenir coneixement del documental però estava enfeinat i ja fa uns anys que no miro la tele, tu. També em feia por el tema: tot i que sabia que acabava bé, només pensar en l’errada (o un simple cop de vent no previst) que hauria pogut tenir lloc m’anguniejava… Et felicito pel blog. Sembla molt ben muntat, organitzat. T’aniré seguint. Bona nit, una abraçada, Ramon

    • Frederic Rovira  On 02/02/2012 at 10:00 am

      Gràcies, Ramon. Tens raó, són experiències que es duen al límit. Al documental els companys del funàmbul s’emocionen fins a plorar quan ho recorden, i han passat 37 anys! Personalment aquestes proeses tan valentes m’ajuden a aguantar més i més quan sembla que el cos o el cap ja no poden més…

  • Patrick Bones  On 06/02/2012 at 1:41 pm

    Bon dia Fredi – Gran documental. Un que no pots deixar de veure ni oblidar. Sembla un fet inversemblant posat sobre un altre fins culminar en el moment del passeig entre les Torres Bessones.

    Em va sobtar l’emoció que senten els protagonistes en recordar els fets, encara avui.

    També m’agrada el joc de paraules del títol: “Man on Wire”, un fet circunstancial -es va apuntar així, telegràficament, a la denúncia de la policia – evoca la fórmula emprada per descriure algunes obres d’art, com ara “oil on canvas”. I així, una redacció més aviat pobre dóna suport a un tema repetit al llarg de la cinta; que allò que feia Petit era una obra d’art.

    Si els intèrprets tenim per la nostra feina només una fracció de la passió de’n Petit, potser en algun moment l’alcem a aquesta categoria.

    Abraçada, Patrick

    • Frederic Rovira  On 06/02/2012 at 2:31 pm

      Gràcies, Patrick, no n’era conscient d’aquest joc de paraules i el seu origen. Potser aquest fet encara faci més gran la llegenda del Petit…

  • Isabel  On 13/02/2012 at 11:20 am

    Ara mateix estic sentint aquest buit sota les cames, suposo que per mimetisme, que el documental m’ha posat la pell de gallina (el fet que siguin les Torres Bessones també influeix, oi?), però també perquè precisament l’he pogut mirar entre final d’una feina i principi d’una altra, avui dilluns que m’he llevat prometent-me que, passés el que passés, aniria a buscar les filles a l’escola. I encara amb el Petit al davant i la Gimnopédie al cap, em fan la trucada fatal: sisplau sisplau sisplau ho he de poder revisar per demà mateix que, si no, l’impressor no ho tindrà a temps per a la inauguració… I un altre dia de promeses incomplertes, i el vertígen ja tan familiar del rellotge que ha començat a comptar i jo aquí escrivint això…

    • Frederic Rovira  On 13/02/2012 at 1:54 pm

      Ànims, Isabel, ja veuràs que no és tan costarut. Fixa’t, ja sé que el neguit que un té és una mica com el bitllet de metro, que hi posa intransferible. Però a mi aquesta història del Petit m’ha convençut que tot és possible si a vegades et lleves ben d’hora ben d’hora i te’n vas a dormir…ben tard ben tard. Tampoc no és cada dia, així que posem-hi bona cara!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: