Rolando

Ajupits, vam recórrer el camí de ronda fins al punt des d’on podíem saltar. La pista de tennis era òbviament deserta. Vam tornar a col·locar la corda. Era un salt que feia respecte. Aquesta vegada el primer va ser l’Anselmo. Després el fatxa, que quan estava a punt de tocar el terra amb els seus 90 quilos i escaig, va fer petar l’invent. Jo tenia, i tinc, vertígens i la corda s’havia trencat força amunt. Vaig baixar fins on vaig poder i em vaig deixar caure (…)”.

Si te’n vas no tornis (1) és el llibre autobiogràfic del Rolando que acabo de llegir, amb la calma de les vacances, uns mesos després de la seva presentació. És la història del Rolando d’Alessandro, el company que ha estat capaç de passar-se 33 anys amb un altre nom per un delicte que òbviament no havia comès fins que va rebre la trucada de la seva germana que li va dir “ciao, uomo libero” perquè el crim de què se l’havia acusat injustament ja havia prescrit.
Si te’n vas no tornis és la extraordinària història del Rolando, des que el van detenir a Itàlia el 15 de desembre del 1974. Hi descriu sense embuts la vida a la presó, el funcionament de la justícia –o més aviat de la injustícia–, la incapacitat de l’ésser humà d’acostumar-se a viure entre reixes, sobretot quan aquest és innocent, quan l’han confós per un altre o senzillament perquè els calia un cap de turc. Hi narra com si fos ahir, això no s’oblida mai, la seva fugida amb dos reclusos, al cap d’un any i mig. Ho fa amb passió, però anant directe al gra, amb humilitat, sempre amb respecte pels altres, sobretot pels qui respecten els altres. L’atzar també va jugar un paper destacat per fer possible la seva fugida, en la seva anada a París, a Suïssa, al Rosselló, a Mallorca…fins arribar a Barcelona. El Rolando ho explica tal com raja, ras i curt, que les coses van anar així i que no cal buscar-li tres peus al gat. I aconsegueix explicar uns fets prou colpidors, per ell, per la família, pels seus companys de viatge, amb realisme dramàtic però també amb el toc d’humor que sembla que només aconsegueixen els qui sempre tenen un peu dins i l’altre fora en tot el que fan.
Com explica l’autor, a Barcelona, a manca d’un document d’identitat mentre era buscat per la Interpol, anava a fer la seva feina d’intèrpret als llocs oficials i quan li demanaven que s’identifiqués, aleshores deia que s’havia deixat la documentació. Davant dels impediments amb què es va trobar alguna vegada per part del policia o del guàrdia de seguretat de torn, va recórrer més d’una vegada a l’advertiment màgic: “Escolti, no voldrà que el ministre o els congressistes es quedin sense traductor, així que, vol fer el favor de deixar-me passar!” Em queda el dubte de si es va donar el gust de deixar anar alguna vegada el famós no-sabe-usted-con-quién-está-hablando…
Si te’n vas no tornis és un repàs a la història de la repressió dels setanta a Itàlia en el marc de la inestabilitat política i les reivindicacions de la classe treballadora, una visió particular del Paris à la bohème de després del maig del 68, un retrat sincer dels lligams estrets i solidaris que els homes són capaços de construir, a vegades sense demanar res a canvi, per unes conviccions o un interès comú. I és sobretot la història personal, autèntica, d’aquest gran company de viatge de tots els qui han tingut o tindran la sort de fer algun dia algun camí al seu costat.

[1] Si te’n vas no tornis, Edicions El Jonc, febrer del 2011

Anuncis
Post a comment or leave a trackback: Trackback URL.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: