Resiliència

Mentre apago el micròfon, l’ordinador i els llums, m’adono que ja han passat més de dues hores des que el professor, psiquiatra i investigador holandès, Clemens Hosman, ha començat la conferència a la Facultat de Medicina de Reus. De sobte em noto el cap pesat, em comença a fer mal el coll, l’estómac rondina reclamant el segon esmorzar i sento com els genolls em tiben. En canvi, sembla que no tingui peus. Dues hores, el límit per traduir sol una conferència sense delirar. Quan tenim fred es veu que els òrgans més importants acaparen l’escalfor per seguir funcionant, mentre que els òrgans o extremitats secundaris se’t queden glaçats. Hauré de moure els dits ràpidament per poder-me aixecar, sortir de la cabina de traducció i donar les gràcies al conferenciant: –Thank you, It was a pleasure to translate your conference. Crec que prou que ho sap que ha estat un plaer. El doctor Hosman, expert en prevenció de trastorns mentals, ha captivat l’auditori parlant del coeficient intel·lectual dels nens, d’indicadors de prevenció de neuropaties, de l’evolució dels plans de desenvolupament de detecció precoç, de l’estudi de la depressió postpart i dels treballs que els terapeutes estan duent a terme a Holanda per augmentar la resiliència dels nens per ajudar-los a fer front a les dificultats amb què es toparan a la vida. El professor ha deixat clar quins són els avantatges econòmics i socials de fer prevenció: a mig i llarg termini, els hospitals atendrien menys pacients i els trastorns mentals es diagnosticarien abans i serien més lleus. Son els arguments que no es cansa de repetir quan les autoritats del seu país pressionen els centres de salut mental, demanant-los retallades pressupostàries que ell considera innegociables…

Al torn final de debat, el doctor Hosman ha dit que entenia molt bé les preguntes. Això ha engrescat els assistents –majoritàriament metges, experts en salut mental i personal sanitari– a fer-ne més, i per a mi ha estat un xut d’adrenalina que m’ha donat ales per traslladar-li fins i tot aquells comentaris que semblaven inintel·ligibles i per tant intraduïbles. Però ell ha contestat a totes les preguntes de manera especial, com si cadascuna fos diferent, intuint el que cadascú necessitava escoltar. Ha parlat en un anglès de llibre, articulant cada paraula, com si fos la primera i l’última, per fer-se entendre el millor possible per tothom.

A vegades als intèrprets ens pregunten si quan hem acabat la feina recordem allò que traduïm. La veritat és que sí, potser no amb tots els detalls que voldríem, però sí, sovint recordem les qüestions més importants que s’han tractat en una conferència o en una reunió. Tenim la sort de poder fer aquest aprenentatge al llarg de la vida que a Brussel·les van batejar amb l’expressió lifelong learning.

Avui el so anava i venia, la visibilitat des de la cabina era més aviat testimonial perquè damunt la taula hi havien amuntegat una pila de llibres, l’alçada de la cadira massa alta també era innegociable i els dos pams de graó que tenia just al darrera m’aconsellaven que m’estigués quiet. Més em valia estar-me només per la conferència. Em sembla que avui he començat a entendre el que és això de la resiliència.