Puntades

Primer contesta les preguntes en castellà, després en portuguès, després en anglès i finalment ho fa en italià. La roda de premsa de Mourinho de després de la final de la Copa entre el Barça i el Madrid es converteix en un festival multilingüe però sense cap variació en el to. Aquest partit ha aconseguit traslladar a l’esfera planetària la màxima rivalitat entre els clubs més rics i poderosos de l’Estat. El futbol tampoc té fronteres i la capacitat del Mou d’adaptar les seves respostes a la llengua en què s’ha fet la pregunta el fa sentir universal i poderós, queda lluny aquell traductor malpagat que ajudava Bobby Robson a fer-se entendre quan aquest era l’entrenador del Barça. Però ni els anys, ni els èxits ni el reconeixement del món del futbol han aconseguit evitar que Mourinho sigui sinònim de polèmica cada vegada que obre la boca. Acaba de guanyar la copa amb el Madrid i segueix obsequiant tothom amb el seu to aspre, dur, provocador, a la defensiva. Els valors de l’idioma sembla que no cotitzen gaire en aquesta borsa del futbol. L’italià Fabio Capello, actual seleccionador anglès, deia l’altre dia que per fer-se entendre en anglès n’hi ha prou amb saber 100 paraules. En castellà, en portuguès, en anglès o en italià, el discurs del Mourinho confirma la teoria que en comunicació el to i l’actitud són més importants que el contingut del que es diu. La llengua va a remolc de l’objectiu perseguit i si cal es maltracta.  No hi ha lloc per a floritures, les paraules es converteixen en empentes o en puntades de peu, es  tracta de donar-ne més que  el rival, que l’àrbitre no et vegi o que faci veure  que no t’ha vist. Així, el que guanya no té perquè ser necessàriament el que  té el discurs futbolístic més bonic o més elaborat.