Nous sommes Charlie

La memòria infinita

#Traducció

El paper dels diccionaris

«Hi ha paraules que se’m resisteixen», «les apunto en un quadern anomenat «troballes», «les associo o les repeteixo si no entren», «les he de pronunciar en veu alta, sinó, no me’n recordo», «se’m queden quan estic fent una experiència estimulant o emocionalment gratificant», «la repetició fa el fet», «miro les paraules que conec de la mateixa família»… Aquestes són les principals estratègies que fem servir els intèrprets i els traductors per aprendre una paraula nova.

Són alguns dels trucs que han volgut compartir els companys de professió en una recent enquesta que he fet a 25 traductors “purs” i a 25 col·legues més aviat intèrprets  o que compaginen la interpretació amb la traducció però que exerceixen majoritàriament la primera activitat. A la pregunta de quina és la memòria que consideren predominant, la majoria dels traductors contesta que «la visual» –el 70%– mentre que en el grup dels intèrprets aquesta opció l’escull només el 45% dels responents –9 respostes d’un total de 20–. En aquest mateix grup és on hi ha més memòria de tipus auditiva o la conjunció de la visual i l’auditiva, amb un 30% i 25% respectivament per a cadascuna d’aquestes opcions.

L’associació amb d’altres paraules, imatges o objectes és la tècnica preferida entre el grup dels traductors per aprendre una nova paraula, (un de cada dos) molt per damunt de l’aprenentatge per repetició o amb d’altres mètodes. En canvi, en el grup dels qui es dediquen majoritàriament a la interpretació, les tècniques són més variades amb un triple empat entre l’estudi per repetició, l’associació amb altres paraules, objectes o imatges o d’altres, tals com utilitzar immediatament el nou terme en qüestió o llegir molts exemples en què apareixi la paraula.

Marmessor, streaming, tail lift, side scuttles, slip differential, quiti, kukoban, harpagofito, eschar, grok, MENA, Crankshaft, hive, brigades de moeurs, transmutació, bailler, in two counterparts, siding i vasistas han estat algunes de les darreres paraules o expressions que els intèrprets que han respost recordaven haver après. Els traductors, per la seva banda, havien descobert el sentit de procrastinar –l’únic verb de la llista, per cert– i de paraules i expressions com infografia, assuage, catching-up, hemorroïssa, moguls, organoleptique, pop quiz, appareil de voie, escálamo, gentrification, maven, a la gatzoneta, xulla, prissy, alcuza, arson, gamarús, à tes souhaits, storyboard

 La majoria dels enquestats assenyalen que malauradament les paraules acostumen a quedar-se poc temps a la memòria. Filant més prim, un company s’atreveix a definir tres nivells: «les que directament no se’t queden», «les que se’t queden però d’una forma passiva» i «les que se’t queden de forma activa, després de repetir-les moltes vegades». La memòria, sortosament, és selectiva i ens permet en condicions normals recordar el terme que hem estudiat per a una feina concreta. Si no l’assimilem o la fem servir posteriorment, serà una memòria efímera, com per aquell examen que fas i ja està, però que serveix per a alguna cosa, que per això el fas. Convé aprendre’s i recordar per sempre el número i la lletra de la plaça d’aparcament del cotxe que acabes de deixar a l’aparcament de l’aeroport? Recordar-ho l’endemà quan ja ets a casa no té gaire sentit però si has anat a recollir algú no anirà malament, perquè qui no recorda la cara que posava aquell dia que buscava el cotxe a l’aparcament enmig de centenars de cotxes tots iguals…

Ara sembla difícil concebre una classe d’idiomes sense suport audiovisual «esclar, com passa amb les llengües maternes i la repetició», assenyala un dels responents. N’hi ha que continuem empastifant tota mena de llibretes escrivint-hi una i altra vegada una paraula i la seva traducció, desant-les un cop plenes a la pila dels tresors o llançant-les sense pietat al contenidor blau quan ja no hi caben més paraules, els qui tanquen els ulls i van repetint aquella paraula impossible imaginant-se-la en una pantalla, els qui associen aquest terme estrany a una, dues o més paraules que s’hi assemblen… Cada maestrillo tiene su librillo, no es cansava de repetir al col·legi l’entranyable professor Palmitjavila mentre ens explicava una breu història perquè recordéssim quin era l’origen d’una paraula. Memòria ve del grec mnemé, i el seu adjectiu mnemònic (mnhonikós) fa referència al que ens ajuda a recordar. Aquest diccionari en anglès il·lustra segurament el procés que seguim quan investiguem el sentit d’una paraula tractant-la d’associar-la: http: http://www.mnemonicdictionary.com/

Amb tot, en la majoria dels casos, moltes de les paraules que ens queden gravades amb foc les hem buscades…quatre? sis? vuit vegades…? L’immensa majoria dels companys eren a cabina preparant una feina d’interpretació o traduint quan han après o se’ls ha quedat  la darrera paraula que recorden. No hi ha gaire gent que en una reunió pregunti pel sentit d’alguna paraula. Però també és una bona manera d’aprendre, oi?

Que no es noti

Ahir era dia d’assaig. Una prova que feien per escollir un intèrpret per a la temporada d’esports a la televisió (per a una cadena de parla castellana).  Abans d’entrar em van dir “sobretot, que no es noti” [que ets catalanoparlant]. Em va fer una certa gràcia que m’ho diguessin precisament a mi, que parlo precisament castellà cada dia. Però era perquè fes especialment atenció. I, un cop bandejades les possibles catalanades, em vaig preguntar: atenció a què? Doncs a l’accent, especialment la pronunciació vocàlica, la a, la e, la o… sons que la majoria de les variants del català tenen tendència a obrir.

Com la prova era per a un mitjà castellanoparlant, saps que més val adoptar un accent que alguns s’atreveixen a qualificar de “neutre” per molt que en realitat això sigui una bajanada. Què vol dir neutre? De Castella? De Burgos? No, perquè aleshores seria castellà de Castella o de Burgos, però neutre? Malgrat tot,  igual que fan la majoria dels actors i  periodistes que treballen a o per tot l’Estat, quan t’ho recomanen tractes de fer-ne cas. Si has de cridar l’atenció, que sigui per una altra cosa que no per fer clarament palesa la teva procedència. Un fet que no deixa de ser curiós tenint en compte la proliferació de sèries sudamericanes en les principals cadenes de televisió en què els modismes i dialectalismes propis de cada país estan a l’ordre del dia. La informació, quan és informació, sobre política, economia o esports, s’ha de servir sense interferències, i sembla que les variants del castellà continuen fent soroll o causant una molèstia per a segons qui. Potser algun dia algú s’inventarà una app que permetrà als americans parlar català sense que sempre sembli que estan encostipats. Em pregunto com deuen ser aquests cursos de dicció que segueixen els actors i alguns periodistes  per perdre l’accent d’origen…

Som-hi

Can you repeat that in English“? –va preguntar la dissenyadora americana Jennifer Lauren als agents en ser detinguda a Irlanda després que l’avió en què viatjava hi aterrés a causa dels aldarulls que va causar en el trajecte de Barcelona a Nova York.

Tornem-hi. Després del reset de les vacances forçades però també desitjades tornem a la cabina. El primer servei d’interpretació de l’any sempre té quelcom d’especial: retrobes els companys,  comproves el so, encens el micro, t’hi poses i ja està, encetes la temporada que amb sort anirà omplint l’agenda i carregant-se  cada vegada més a mesura que ens acostem a la primavera. Ganes de tornar-se a posar els cascos, de sentir i d’escoltar veus múltiples, de descobrir els nous invents de les empreses, les noves tendències de la moda, l’evolució de la política…

Avui tornem a la feina, engegarem el micro i començarem a traduir les històries d’altra gent apropiant-nos-les per explicar-les en la nostra llengua de treball. Al principi potser ens haurem d’agafar fort a la cadira perquè ens semblarà que el ponent té molta pressa i que on va a parar, que nosaltres ja l’entenem, ja, però que no corri tant, que el que diu a tota pastilla ho hem de traduir i amb coherència. I ens passaran pel cap les còmodes sobretaules de les festes de Nadal amb les típiques converses familiars al ralentí.

Fa unes setmanes l’Albert Costa, professor d’ICREA (Institució Catalana de Recerca i d’Estudis Avançats) afiliat a l’UPF i investigador del grup de producció de la parla i del bilingüisme, explicava en una conferència que els monolingües parlen més de pressa que els bilingües i ho explicava ben senzillament: si agafem el cas d’un bilingüe català-castellà –pels investigadors el grau de bilingüisme i de coneixement de les llengües és del tot irrelevant– aquest es passarà per exemple el 60% del temps parlant en un idioma i l’altre 40% en l’altre, i per tant tindrà necessàriament menys exposició (i pràctica) en cadascuna de les llengües que un monolingüe, que parlarà el 100% del temps en una sola llengua.

Al contrari, parlant dels avantatges del bilingüisme, l’Albert Costa explicava que el bilingües tenen una major capacitat d’ignorar les informacions irrellevants  –l’anomenat pensament executiu– i que com que les estructures cerebrals que regulen el control atencional són les mateixes que utilitza un bilingüe per focalitzar una llengua o una altra segons amb qui està, la sobrepràctica acaba proporcionant-li més eficiència al bilingüe.

Curiosament, tornant a la nostra feina a la cabina, quan hem escalfat motors, ens sembla que els ponents ja no corren tant, ja siguin monolingües o bilingües, i probablement es que anem parlant més de pressa nosaltres mateixos. Serà que ens submergim plenament en la llengua d’arribada atribuint-li més del 50% de la nostra atenció? O és que fem una mena de partició del cervell a mode de disc dur diferenciant-ne bé les parts, cosa que potser no fem en una situació informal en el dia a dia fora de la feina? Això explicaria i donaria la raó als més puristes en el sentit que quan treballes en cabines pures –cap a un sol idioma– es produeix menys contaminació de l’altre idioma i l’idioma resultant tendeix a ser més genuí. Però això ja és un luxe oriental i actualment són comptades les feines en què només tradueixes cap a un idioma sense retorn.

Quantes paraules diem en vint minuts d’interpretació? Crec que ningú no les ha comptades mai.  Sigui com sigui, acabarem el primer dia de feina de simultània amb el cervell ben exprimit, com buidat i alhora ple de noves experiències i coneixences, havent escoltat els ponents, el company i a nosaltres mateixos, com al col·legi quan apreníem les lliçons en veu alta… En sortir, encara ens vindran ganes de parlar més i probablement comentarem entre nosaltres que tal o qual ponent no feia pauses i que parlava a tota pastilla i que encadenava una idea amb l’altra i que si us ha agradat la desfilada aquella de models o la intervenció de l’americà que ha explicat que ha pogut agafar l’avió malgrat la neu que hi havia a l’aeroport… però mentre escoltem el company, ja distesos, ningú no estarà traduint mentalment el que digui, perquè ja s’haurà acabat el servei. Cap a casa que demà és Sant tornem-hi, i per molts anys!

A vegades, quan acabem de treballar...

A relaxing cup of café con leche

No és ben bé a la plaza Mayor, però...

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/09/07/madrid/1378571914_313420.html

No me n’he pogut estar d’escoltar unes quantes vegades la intervenció de l’Ana Botella a la presentació de la candidatura de Madrid 2020. El discurs de l’alcaldessa de la capital d’Espanya passarà als anals de l’olimpisme i de les videoteques de les facultats de traducció i interpretació de tot el món. És cert que el que fa el que pot no està obligat a més, i si algú sabés on para potser li ho podríem preguntar al seu professor d’anglès… Sens dubte, l’alcaldessa es va esforçar molt, massa i tot. Conscient de les seves limitacions oratòries en anglès, la Botella, que lluïa una brusa vermella llampant, es va posar a declamar reclamant l’atenció i els vots dels delegats del COI. El to és més important que el missatge, com acostumen a dir els experts, i l’alcaldessa això ho tenia clar, sinó no s’explica aquesta eufòria verbal, culminada amb la invitació a un relaxing cup of café con leche in plaza Mayor. A mesura que avançava en el seu discurs, es va anar engrescant, cada vegada més eufòrica, com sorpresa de les paraules que li sortien ¡ya sé inglés! ¡Vamos, sí se puede!

Els intèrprets voldríem que les conferències fossin un oasi en què els ponents fossin tots nadius, parlessin a poc a poc i només en la seva llengua materna i articulant un discurs lògic i estructurat. Però seria com si els metges demanessin que tots els seus pacients estiguessin completament sans, que no els hi fes mal res. Amb l’anglès –en això coincidim els intèrprets– sembla que tothom s’hi atreveix i això a vegades ens converteix en una mena de guerrillers intentant desxifrar el missatge enemic  des de la trinxera de la cabina.  I, llei de Murphy al canto, quan el ponent pot escollir entre dues paraules, la que tria és la més complicada. Per què la Botella s’havia de trencar les banyes per pronunciar perhaps si podia dir maybe en començar una frase? Ni flowers.

Compañeros de cabina

Compañeros de cabina

Con el mes de agosto llegan las vacaciones, también para los intérpretes.

Atrás quedan las horas de estudio y de navegación para aquel congreso que parecía imposible o aquella rueda de prensa para la que no hubo tiempo de mirarse nada porque la habían convocado al mismo tiempo que te sonó el teléfono por si estabas disponible. Esta primera parte del año juraría que ya no he visto ningún diccionario de papel en una cabina. Los portátiles se han adueñado por completo de la estrecha repisa de turno que suele hacer las veces de mesa de trabajo, con el permiso de las inevitables consolas. Y han hecho su aparición las tabletas, claro. Y cuanto más pequeño y ligero sea el dispositivo, más espacio en la cabina, más flexibilidad para ir de aquí para allí y adaptarte al entorno y a las condiciones de trabajo.

Los aparatos que hemos llevado de aquí para allí, de un congreso a otro, han sido nuestra herramienta, además de la voz, claro, y del número de palabras almacenadas en el disco duro de la memoria de cada uno. Los registros lingüísticos de cada intérprete han sido los de cada uno, los que llevábamos puestos y los que hemos construido día a día, con los primeros sonidos escuchados en la radio de la ducha, pasando por los cotilleos leídos en las revistas de alguna sala de espera, o las palabras intercambiadas por unos turistas  cuando  se han cruzado contigo un instante por alguna calle. En la cabina, cuando no hemos sabido o no hemos recordado  una palabra le habremos dado al Mute y se lo habremos preguntado a la compañera o al compañero.  Otras veces la palabra o la cifra de marras habrá quedado escrita en la hoja de papel situada entre los dos. Durante la temporada hemos trabajado con compañeros distintos, aunque a veces hemos repetido. Con unos o con otros, siempre me he preguntado cómo nuestro cerebro es capaz de intuir cuándo el compañero de turno va a necesitar ayuda para traducir esa palabra que tú sabes o viceversa. Es como si también tuviéramos almacenada una copia de los registros lingüísticos del compañero de cabina.

Una temporada más hemos podido estar ahí,  en primera línea, contando un nuevo avance en medicina que esta vez sí lo será, describiendo una nueva tendencia de prêt à porter que en otoño todo el mundo deseará, presentando un automóvil más sostenible o una crema que prometía terminar con las arrugas para siempre, narrando cada situación en un idioma diferente al de los verdaderos protagonistas. Siempre hemos intentado decir lo mismo aunque con otras palabras. Y la mayoría de las veces lo hemos conseguido gracias al trabajo en equipo, con nuestra concentración, con nuestra entrega y también con nuestros relativos descansos, los treinta minutos escasos del compañero que a ti te han permitido luego ponerle ilusión, treinta más hasta la pausa del café. ¡Felices vacaciones!

Córrer

Sortida BCN Desigual

Divendres 21 de juny. La primera nit d’estiu. Hem quedat amb unes companyes a la porta de l’hotel Vela per córrer plegats la Barcelona Desigual Night Run. La cursa comença a les 22h30, per la calor i perquè amb la foscor reflectiran les polseres fluorescents que portem els 5.000 participants. Entre tots segur que farem una gran serp multicolor. Em fa molt de respecte: 5 milles, una distància que no he fet en cap dels dies que he sortit a córrer, des que hi he tornat, fa un mes i mig. Però em fa una il·lusió especial participar-hi, i si aconsegueixo acabar la cursa, doncs ja serà la bomba. A la sortida hi ha tanta gent que ens desitgem sort i que cadascú ho faci com pugui. Ens passem ben bé dos o tres minuts fins a poder començar a córrer. Amb les primeres arrencades i canvis de ritme dels que van al davant, tinc la sensació que la distància a recórrer és inversament proporcional al temps que he dedicat a entrenar, però això és així i t’has d’aguantar. Agafo més velocitat del que havia previst, però intento mantenir el ritme. La Barceloneta, els xiringuitos de la platja, la torre Mapfre i l’Arts, el port Olímpic i els vaixells, amb la humitat del vespre i el mar, que ens acompanya al llarg de tota la cursa, uns metres més enllà. I enfilem els jardins que duen al complex esportiu de la Mar Bella, a la meitat del recorregut, on hi ha… l’avituallament! Tinc curiositat per veure si hi haurà pica-pica, coca-coles o què, però no, ens donen una simple ampolla d’aigua i ni parem a refrescar-nos o a estirar les cames, que no està previst. Buido l’ampolla, mitja cap a dins i l’altra mitja pel damunt i la llanço al terra. És la primera vegada que ho faig,  en un gest mecànic, com fan els atletes de les maratons televisades o els corredors del Tour de França. Al fer el tomb per l’estadi la distància es comença a notar i les cames comencen a pesar més. Però ja falta menys de la meitat del recorregut i això em fa sentir alhora més lleuger. Es posa a tronar i els llamps amenacen amb donar pas a un bon xàfec.  Amb les traduccions llargues em passa el mateix, quan comença a faltar menys de la meitat corro més i estic més animat. I a més ja es tornen a veure les torres i, al fons, el Vela, la costa de la meva ciutat en aquesta primera nit d’estiu. Convertides en kilòmetres, les 5 milles en fan 8, i això ja sembla més llarg. Som 5.000 participants però corres sol, tothom corre sol amb o contra sí mateix. Uns dies abans, un tècnic de so em va dir que estigués tranquil, que en aquestes curses et porten, i comprovo que és veritat. Potser sense saber-ho, jo també hauré portat a algú o alguna, que la majoria de les inscrites són noies. Acabo la cursa sota la primera pluja d’estiu, molt dignament, feliç, molt feliç.  Mentre em refaig prenent-me una isotònica, em pregunto com m’he pogut passar 18 anys sense córrer. L’any que ve hi tornarem!

La samarreta de Colom

SONY DSC

Dijous: avui no interpreto ni tinc res pendent per traduir. Baixaré al port i li faré una foto a Colom vestit del Barça. L’afer Nike-Colom-Ajuntament de Barcelona-Barça ha donat feina a molts tertulians aquests darrers dies coincidint amb el 125 aniversari de la col·locació de l’estàtua, construïda per l’arquitecte Gaietà Buïgas per l’Exposició Universal del 1888. Si aleshores es veu que hi havia més curiositat per veure la gran bastida que s’hi va instal·lar que per la pròpia estàtua, ara sembla que la nova indumentària del Barça hagi passat per davant de l’interès monumental.  Amb tot, els turistes i no turistes que vulguin retratar-lo tenen fins el  9 de juny per fer-ho i endur-se aquest record i un bon torticoli cap a casa. Passo per Canaletes i no hi ha pràcticament ningú. Em topo amb la Lourdes, una bona amiga, i anem a esmorzar a la granja Viader del carrer d’en Xuclà. Abans, al matí, hi anaven sobretot les senyores en tornar de comprar de la Boqueria. El suís, el cafè i les pastes bé es mereixen la visita. Ara la majoria dels clients són estrangers que han vingut per la recomanació del Guide du Routard o de Lonely Planet. Parlem de la ciutat, de la feina, de la mani de protesta dels bombers catalans reprimida pels mossos i del bebé xinès rescatat en una canonada pels bombers d’aquell país. És un lloc carregat d’història, al cor de la ciutat, que sembla que inciti a petar una bona xerrada. Després enfilo Rambla avall, cap a Colom. Em sorprèn el cartell publicitari que embolcalla el monument, amb la inscripció “TALLA ÚNICA: GRANDIOSA”. No sé, Pensava que només veuria el descobridor d’Amèrica amb una samarreta que li va gran. Però esclar, ara entenc perquè alguns han dit que el que duia era un poncho. És com si dugués una XXXL ampla. Però tant se val, ningú no pretén fer-lo desfilar per cap passarel·la, és un monument públic convertit temporalment en anunci. N’hi ha que s’han indignat dient que els monuments no han de prendre partit, ni pel Barça ni per l’Espanyol, que són de la ciutat i prou. Algun polític ha suggerit que Colom assenyalava cap a Qatar. La intenció era fer-lo assenyalar cap a Amèrica però com que el públic no hagués entès que hagués assenyalat cap a terra, van optar d’orientar-lo cap a Mallorca… Amb la bruixola casolana, diria que el dit indica més aviat el sud, cap al Brasil. Tant se val, al cap i a la fi el propi Colom tampoc no va anar a parar allí on s’esperava. Gamberrada, boutade, provocació, frivolitat o negoci, l’ús publicitari del monument a Colom permetrà pagar la restauració d’aquesta estàtua que probablement marcarà un abans i un després en l’explotació publicitària dels monuments històrics de la ciutat de Barcelona. Després de fer-li unes quantes fotos, agafo Rambles amunt i m’aturo a la Puertorriqueña, al Raval, per comprar-hi un paquet de cafè, probablement el millor cafè que es ven a la ciutat. Per anar a buscar els Ferrocarrils, enfilo el carrer Ramelleres on encara s’hi pot veure el torn de l’antiga Casa de la Maternitat on al segle XV s’abandonaven els nens orfes, els fills d’il·legítims o fruit d’embarassos no desitjats de forma anònima, com ens ho explica l’historiador Ferran Vidal al blog Sapiens.cat   http://goo.gl/eAxI8

Una parella de japonesos em pregunta si el torn aquest es pot visitar, però els dic que està tancat des de fa segles, que ara només es conserva com a ornament de la façana de l’edifici municipal del districte de Ciutat Vella. Potser en el torn aquest algun dia hi haurà el cartell lluminós d’algun espònsor o s’hi dispensarà la píndola del dia després, però això ja no els ho dic perquè necessitaria massa estona per explicar-los-ho i avui no estic de servei.

No és el que sembla

Cartell de l'APTIC per Sant Jordi

Com cada dia, el traductor anònim es lleva d’hora. Però avui deixarà plantat l’ordinador i se n’anirà a collir, bé, a comprar, la rosa més bonica de la ciutat. Avui és Sant Jordi, n’hi haurà moltes, milions, probablement, que es vendran i es compraran per regalar. Les sigles no s’adiuen amb el dia de Sant Jordi, i pensa que aquesta diada no té res a veure amb  l’11 S o el 14 F. El nostre traductor creu que a ningú no se li acudiria dir que avui és el 23 A, faria lleig. Surt al carrer que encara és fosc per comprar el diari  i  ja hi ha colles d’adolescents que han muntat les primeres parades i que estan omplint les primeres galledes amb roses de dos colors. Al traductor anònim li agrada escollir-la ben aviat, sempre la compra al mateix lloc, com fa amb el diari. Per endur-se-la cap a casa la posa cap per avall, segurament que així la flor pateix menys, o és perquè així li fa menys vergonya passejar-la pel carrer, no n’està del tot segur. Quan l’hagi posat al gerro de casa, tornarà a sortir, ja alleujat, pensant que ja la té i que no li caldrà fer equilibris a l’autobús després d’haver-la anat a comprar qui sap a on perquè arribi sencera a casa. El traductor anònim se n’anirà a passejar per la ciutat, de parada en parada, veurà moltes portades de llibres entre les poques escletxes que deixa la gent que s’aplega per tocar-ne algun, fullejar-ne un altre o esperar que l’autor que han convidat els pugui dedicar el que han comprat. Per un instant pensa que què passaria si en comprés un i demanés a un escriptor que no en fos l’autor que l’hi dediqués, podria ser divertit. També se li acut que els autors que signen llibres són una mica com les roses, que a mesura que avança el dia ja no fan tan bona cara. Ho entén perquè ell també comença a estar cansat de tan voltar. En arribar a la rambla 24, es topa amb la parada que ha posat l’APTIC amb un llit ple de traductores i de lectors. S’hi estira un moment i es disparen uns quants flaixos. Quan torna a casa la dona li demana que què hi feia al llit amb una escriptora que s’ha fet famosa. –No és el que sembla, jo…

Són massa dos intèrprets?

Són massa dos intèrprets?

Qui diu que dos intèrprets són massa?

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.