Quan li va semblar que era impossible és quan es va decidir a fer-ho. No va deixar res a l’atzar, es va passar setmanes, mesos i anys preparant una travessa increïble: hores i hores caminant damunt d’un cable, ara sol, ara amb la seva companya a collibè, ara assatjant un i altre cop però amb un cable que es movia per reproduir el balanceig que hi hauria allí dalt degut al vent i la distància entre les dues torres. Com l’apinista que es desperta per la nit somiant el moment en què farà cim a l’Everest, el Philippe Petit es va posar a preparar el seu pla quan amb prou feines s’havia projectat que s’anaven a construir les torres bessones. Caminar sobre un cable a 400 metres d’alçada sembla que només ha de ser possible si hi ha truc o si t’agafen per dalt amb un fil, com un titella. Però no, l’únic truc de què disposava aquest funàmbul eixelebrat era la seva agilitat, el seu valor i, sobretot, la seva preparació, sense deixar caps per lligar. Ell i els qui el van ajudar fent gran quantitat de croquis per calcular-ho tot, la composició dels materials de la coberta de les torres, la força i el comportament del vent, però també els moviments de les persones que hi entraven i en sortien, els controls dels passis, les patrulles dels guàrdies de seguretat…sabia que la valentia i la seva habilitat de res no li haguessin servit si l’haguessin enxampat pujant els cables fins al cim de les torres o si l’haguessin aturat demanant-li què hi anava a fer allí dalt.
Salvant les distàncies i sobretot l’alçada, crec que l’intèrpret és a vegades una mica equilibrista. Habitualment ningú no et demana que t’enfilis damunt d’una corda, però la sensació de buit la pots tenir igualment. Recordo l’any passat, el dia que feia d’intèrpret per a un bufet d’advocats, havia de traduir les paraules del secretari d’un consell d’administració que convidava un director a que abandonés l’empresa… El convidaven amablement o era només un eufemisme per dir-li que l’enviaven directament al carrer? Assecant-me la suor freda, vaig optar per deixar-ho en una invitació i no em devia equivocar perquè no vaig provocar cap aldarull i l’interessat no va semblar gaire sorprès. Aquell dia anava a treballar venut, sense xarxa, perquè abans de sortir de casa no tenia ni idea del que m’esperava, de què parlarien. I en algun moment, quan les coses es compliquen o quan ets conscient que la pots fer grossa si t’equivoques, pots tenir la sensació que sota els peus hi tens un esvoranc que se t’empassa, com el buit. La profunditat d’aquest buit deu ser inversament proporcional a la feina de preparació prèvia, a la quantitat d’informació que has pogut reunir, els webs i els glossaris consultats, i en el millor dels casos, quan estan disponibles, la lectura i l’anàlisi de les ponències o dels resums. El glossari treballat i els apunts amb les-paraules-que-cal-saber¬–sobre-el-tema són la xarxa invisible que t’ajuden a no caure.

I us pregunto, lectors, recordeu un moment en què hàgiu sentit un buit sota les cames mentre treballàveu? Com ho heu resolt?

A San Francisco hi ha un telefèric que porta fins a 60 persones per trajecte. Al llarg del 2011 heu estat 2.700 els qui us heu passejat per aquest blog Intuïció masculina. Això vol dir que haurieu pogut omplir el telefèric fins a 45 vegades. Però el més important no és tant això sinó el fet d’haver compartit  amb vosaltres les meves cabòries sobre temes d’actualitat, la feina de traductor, d’intèrpret, o sobre l’ús de les llengües. Jo he disfrutat molt fent aquest viatge, espero que vosaltres també. Gràcies per fer-me costat compartint també les vostres experiències! Això em motiva a seguir endavant amb nous apunts, noves reflexions, noves entrevistes, posant de relleu aquells aspectes que puguin interessar el nostre col·lectiu.

Com es pot apreciar en el resum necessàriament compactat dels fets del 2011 que ens regala Google –http://www.youtube.com/watch?v=SAIEamakLoY– aquest any que deixem enrere ha transcorregut a un ritme vertiginós. Passem pàgina a uns mesos que recordarem pel tsunami del Japó, per la Primavera Àrab, per la desaparició de Bin Laden, de Gadafi, per la crisi i l’adveniment dels nous tirans de l’economia mundial en forma d’agències de qualificació… I el món seguirà rodant. Ara ja som 7.000 milions d’habitants.

El 2012 crec que continuarà sent un any de canvis, d’autèntica revolució de molts processos comunicatius arreu del món, principalment a través de les xarxes socials. I crec que els qui tenim la sort o la possibilitat de gaudir dels avantatges que la tecnologia posa al nostre abast ho hem d’aprofitar, fem el que fem, per construir un món millor. Davant els entrebancs, la incertesa i el conformisme, em quedo amb la darrera frase del darrer discurs de Steve Jobs: Stay hungry, stay foolish (manteniu la il·lusió i les ganes, sigueu atrevits). Feliç Any Nou!

Foto: Marta Ortells

Poco podía esperar Pablo Muñoz [@pmstrad] que algún día hablaría en público de su blog, de las redes sociales que tanto le apasionan. Aunque en el momento de escribir estas líneas tenía ya 1859 seguidores en Twitter, insistió en que la cantidad no es lo importante:  ”Acaso sientes algo más de responsabilidad, pero lo que me gusta es aprender de los demás, cuando escribo es como tomarme un café con todos. Los contenidos que se expresan en los blogs y las redes permiten el constante aprendizaje entre autores y lectores –aseguró, después de haber recomendado la silla Markus de Ikea. La red le ha permitido conocer gente, compartir recursos, tener algún que  otro buen encargo, aunque sostiene que esto no se debe hacer para ganar dinero, debe salir del corazón: “Mi blog me ha dado felicidad, he hecho verdaderos amigos a través de las redes sociales”. Para Pablo, si todavía no te has hecho tu propio blog, “puedes usar el de otros, es una buena manera de empezar a tomarle el pulso al tema y de darte a conocer en la red”,  sería algo así como la piscina de la vecina en verano.

¿Es difícil tener un blog? Oliver Carreira mostró un gráfico con el imparable crecimiento de los blogs dedicados a la traducción en España, reconociendo que requiere tener cierta disciplina. También dijo que era importante contar historias personales para atraer audiencia y ser creativo: “La conexión emocional es básica para que te sigan, aunque escribas lo mismo que otros, es bueno decirlo de otra forma”.

Clara Guelbenzu abrió el suyo en 2008. “El blog me ayuda a relativizar, te da la posibilidad de escribir sobre lo que te gusta –señaló esta intérprete que un día pensó que pasaba muchas horas reproduciendo el discurso de otros. Aunque sea difícil encontrarlo, Clara reconoce que sigue buscando el equilibrio entre el blog y su actividad personal: “Hay que seguir nadando, como en Nemo”. Mencionó varios blogs profesionales –el suyo, Bootheando, es un verdadero tesoro de buenos enlaces– y señaló que el 80% de los blogueros escribe porque quiere compartir con los demás.

Finalmente, Martine Fernández, cuyo blog Mar Traducciones acaba de cumplir un año, compartió su curiosidad por ir descubriendo nuevos contenidos en la red, especialmente los blogs sobre productividad y marketing, mencionando entre otros El blog del canasto (www.canasto.es). El hashtag #APTICblogs no consiguió ser Trending Topic en Twitter pero todo llegará.

Maya Busqué: "Jubilar-me als 67? M'agradaria no haver-ho de fer mai!"

Als seus 33 anys, en fa dos que és  la presidenta de l’APTIC, l’Associació Professional de Traductors  i Intèrprets de Catalunya. Inquieta, incansable i inconformista, a la Maya Busqué els americans no dubtarien a anomenar-la la self-made woman de la professió, malgrat que ella insisteix en mostrar-se agraïda amb el que ha après a la llicenciatura i al màster. Mentre venia m’ha demanat pel WhatsApp si podíem retardar l’entrevista mitja hora. Faig temps i a les sis tocades em rep a la casa que s’acaba de comprar amb el seu company al Masnou .

 Què has fet avui? Avui m’he llevat d’hora, com diu el Guardiola que cal fer, no? Em costa matinar, però quan toca, toca… He tingut mig dia de simultània, el lliurament d’una jurada per la tarda…

Cada dia és igual? No, què va! La rutina és que cada dia és diferent respecte del dia anterior. Amb aquesta feina no t’avorreixes mai. Quan vaig començar, la interpretació  simultània representava el 20% de la meva feina i l’escrita el 80%. Ara és al revés. Interpretació simultània, també traducció científica, jurada, hi ha setmanes en què estic uns quants dies fora.

Treballes molt? Sí, moltes hores, més que si treballés en una empresa.

Així és difícil planificar-se la vida… No és estable, així que resulta complicat apuntar-se a fer ioga els dimarts i dijous de cinc a set. Però les setmanes les visualitzo en columnes, una per a la feina, l’altra per a l’APTIC i l’altra per a la vida personal, i tracto de complir el que em proposo. Des que vaig fer un curs sobre organització del temps ho faig una mica millor. Les coses fonamentals han d’estar a la planificació, altrament desapareixen i malauradament acostumen sovint a ser coses personals les primeres que descuidem… Duc molts barrets, el d’intèrpret, el de traductora, el de presidenta de l’APTIC, també continuo a la comissió d’activitats de l’associació, sóc una de les dues traductores de Redes [el programa de l’Eduard Punset].

Les molècules… Ha, ha, traduir Redes és una de les feines que més m’agraden de l’univers!

La crisi? Es nota, però també ha perjudicat d’altres sectors, tot i que com a autònoma depens de diferents fonts de feina. Es tracta de no posar tots els ous a la mateixa cistella. Però la traducció sempre serà necessària.

També dones classes d’interpretació. De debò creus que calen nous professionals? No sé, hi ha molta feina: congressos internacionals, enllaços a les empreses, rodes de premsa, màrqueting… crec que hi ha espai perquè entri més gent al mercat. Això sí, tampoc no escapem a la llei de Murphy i si en els mesos molt bons pots interpretar una bona pila de dies, hi ha dates maleïdes en què sembla que totes les feines coincideixen i en canvi no et pots multiplicar i ser a tres llocs alhora.

Aleshores penses en els companys? Es clar, es tracta de passar-se feines entre nosaltres, de treballar en xarxa. Vivim envoltats de xarxes, nosaltres mateixos en tenim, les xarxes neuronals, per exemple.

Què penses quan llegeixes un llibre mal traduït? Se m’ocorre que probablement les condicions de treball hauran estat nefastes, que els terminis han estat impossibles i que probablement no s’ha revisat el text com cal! Hi ha llibres en què veus l’anglès a sota i penses, ai! L’edició és important i cal reivindicar que no ens saltem la figura del revisor perquè, per molt bé que un text s’hagi traduït, segurament que es pot millorar quan el miren uns altres ulls.

La traducció automàtica ja fa meravelles…  Sí, hi ha una postura derrotista, gent que diu que els traductors desapareixerem, que serem posteditors, i una altra que nega la traducció automàtica. Jo estic a mig camí, crec que cal estar actualitzats i atents a les novetats però també estic convençuda que la feina d’un traductor va molt més enllà que traduir paraules. És traduir intencions, emocions, contextos, coses d’una altra cultura, hi ha la comunicació no verbal. El traductor no només tradueix paraules, trasllada sentits, també intencions. Les màquines no aconseguiran mai reemplaçar les persones perquè aquestes sempre estan pensant. Potser algun dia sí que serviran per traduir textos directament pensats i escrits per a les màquines, però això no m’ha interessat mai. És cert que per traduir el manual d’una rentadora es podrà fer servir Trados i un sistema de traducció automàtica, sí, però…

No t’hi veus? No: no m’espanta perquè no són les traduccions que em motivin ni que m’interessin. Penso que per a determinats textos científics, literaris, de màrqueting o en el cas de la interpretació, les màquines no ens faran la competència.

És divendres per la tarda, et truca un client dient que té 6.000 paraules per traduir pel dilluns…  Home, això depèn de la productivitat de cada traductor, habitualment es diu que val més no traduir més de 2.500 paraules per dia. 6.000 paraules poden ser dos dies de treball intens, i en aquest sentit cal valorar si compensa, analitzar l’oportunitat i si t’interessa, fer-t’ho pagar. Les tarifes no estan escrites amb foc! Personalment aplicaria un recàrrec d’urgència per treballar el cap de setmana, o bé diria que no a la feina.

Quan un ponent s’equivoca en una conferència i estàs traduint-lo a la cabina, què fas? Has d’estar molt segur per corregir-lo, eh! Però es pot fer, clar, sobretot si es tracta d’un lapsus, o una xifra o data molt evident.

Perquè, sinó, la gent es pensarà que ets tu qui s’ha equivocat… Tots ens podem equivocar, i dels errors se n’aprèn. Quan traduïm textos sovint podem verificar les dades, tens avantatge, mentre que en simultània no hi sol haver temps. Per això també crec que és fonamental veure els ponents, perquè les males interpretacions no sempre es limiten a les dades sinó al to o la intenció del ponent, si és irònic o està enfadat… ho has de poder reproduir tot mantenint-te molt neutre sense ser el protagonista…

 Treballaràs fins als 67? M’agradaria molt seguir treballant molt més enllà! Vaig traduir una entrevista al Benoît Mandelbrot, el pare dels fractals, tenia 82 anys en el moment de l’entrevista i seguia currant (va morir fa poc… quin greu… però va acabar la seva vida fent exactament el que volia). Li brillaven els ulls, hi ha persones que els brillen els ulls quan fan alguna cosa que els agrada, ho noto, i sempre recordo el que diu Benjamin Zander, el director de l’Orquesta Filharmònica de Boston, a qui també vaig tenir l’honor de traduir: l’èxit es valora segons la quantitat d’ulls brillants que ens envolten. M’agradaria arribar a gran envoltada d’ulls brillants! I no sabria estar-me sense fer res. Ara, cadascú ha de saber trobar allò que el motiva…a mi quan cuino no em brillen els ulls, però quan interpreto, tradueixo o dono classes, moltes vegades (no totes, però moltes) sí. M’agrada ser optimista, sovint veus que el més fàcil és queixar-se, però cal ser positius!

Has convertit la teva passió en una professió? Sí, vaig fer Lletres però les ciències sempre m’havien fascinat: m’encanten l’astronomia, l’astrobiologia i la recerca en general… i al final he acabat amb una feina que em permet combinar lletres i ciències.

Què tradueixes ara? Una entrevista de Redes molt interessant, és una sensació al·lucinant, com disfruto! A vegades penso que he tingut sort (el primer dia que em van fer arribar una entrevista a Paul Davies, un dels meus físics preferits, i em van donar l’oportunitat de traduir-la… no m’ho podia creure) però també crec que la sort te l’has de buscar, has de sembrar per recollir.

Podríem continuar parlant de la feina durant hores i hores però comença a fer-se fosc i la seva gateta se m’acaba d’enfilar a la cadira i comença a anar amunt i avall fregant-se contra el respatller. Reclama que li fem una mica de cas. Es diu Goa, com l’estat de l’Índia on va néixer la Maya, i li brillen els ulls.

“Ajupits, vam recórrer el camí de ronda fins al punt des d’on podíem saltar. La pista de tennis era òbviament deserta. Vam tornar a col·locar la corda. Era un salt que feia respecte. Aquesta vegada el primer va ser l’Anselmo. Després el fatxa, que quan estava a punt de tocar el terra amb els seus 90 quilos i escaig, va fer petar l’invent. Jo tenia, i tinc, vertígens i la corda s’havia trencat força amunt. Vaig baixar fins on vaig poder i em vaig deixar caure (…)”.

Si te’n vas no tornis (1) és el llibre autobiogràfic del Rolando que acabo de llegir, amb la calma de les vacances, uns mesos després de la seva presentació. És la història del Rolando d’Alessandro, el company que ha estat capaç de passar-se 33 anys amb un altre nom per un delicte que òbviament no havia comès fins que va rebre la trucada de la seva germana que li va dir “ciao, uomo libero” perquè el crim de què se l’havia acusat injustament ja havia prescrit.
Si te’n vas no tornis és la extraordinària història del Rolando, des que el van detenir a Itàlia el 15 de desembre del 1974. Hi descriu sense embuts la vida a la presó, el funcionament de la justícia –o més aviat de la injustícia–, la incapacitat de l’ésser humà d’acostumar-se a viure entre reixes, sobretot quan aquest és innocent, quan l’han confós per un altre o senzillament perquè els calia un cap de turc. Hi narra com si fos ahir, això no s’oblida mai, la seva fugida amb dos reclusos, al cap d’un any i mig. Ho fa amb passió, però anant directe al gra, amb humilitat, sempre amb respecte pels altres, sobretot pels qui respecten els altres. L’atzar també va jugar un paper destacat per fer possible la seva fugida, en la seva anada a París, a Suïssa, al Rosselló, a Mallorca…fins arribar a Barcelona. El Rolando ho explica tal com raja, ras i curt, que les coses van anar així i que no cal buscar-li tres peus al gat. I aconsegueix explicar uns fets prou colpidors, per ell, per la família, pels seus companys de viatge, amb realisme dramàtic però també amb el toc d’humor que sembla que només aconsegueixen els qui sempre tenen un peu dins i l’altre fora en tot el que fan.
Com explica l’autor, a Barcelona, a manca d’un document d’identitat mentre era buscat per la Interpol, anava a fer la seva feina d’intèrpret als llocs oficials i quan li demanaven que s’identifiqués, aleshores deia que s’havia deixat la documentació. Davant dels impediments amb què es va trobar alguna vegada per part del policia o del guàrdia de seguretat de torn, va recórrer més d’una vegada a l’advertiment màgic: “Escolti, no voldrà que el ministre o els congressistes es quedin sense traductor, així que, vol fer el favor de deixar-me passar!” Em queda el dubte de si es va donar el gust de deixar anar alguna vegada el famós no-sabe-usted-con-quién-está-hablando…
Si te’n vas no tornis és un repàs a la història de la repressió dels setanta a Itàlia en el marc de la inestabilitat política i les reivindicacions de la classe treballadora, una visió particular del Paris à la bohème de després del maig del 68, un retrat sincer dels lligams estrets i solidaris que els homes són capaços de construir, a vegades sense demanar res a canvi, per unes conviccions o un interès comú. I és sobretot la història personal, autèntica, d’aquest gran company de viatge de tots els qui han tingut o tindran la sort de fer algun dia algun camí al seu costat.

[1] Si te’n vas no tornis, Edicions El Jonc, febrer del 2011

Fa uns dies, la col·lega francesa Céline es qüestionava al seu bloc Naked Translations[1] la conveniència de traduir o no un manual d’armament per qüestions morals o ètiques: “Si no ho faig jo ho farà algú altre” o “si sóc pacifista no tinc perquè contribuir a engreixar encara més les vendes dels fabricants d’armament…” De la mateixa manera que no trobaríem dues traduccions o interpretacions idèntiques,  és força probable que no hi hagi una resposta única a aquests interrogants. En primer lloc, perquè aquesta qüestió es plantegi, cal que el professional sigui conscient dels fets i continguts que algú ha posat a la seva disposició perquè els tradueixi, amb els reptes que això suposa. Malgrat l’existència de la Declaració Universal dels Drets Humans, encara hi ha fronteres quant a la interpretació de la realitat o de les realitats que conviuen en aquest mateix mateix planeta. I els límits de la interpretació en molts casos no són gaire nítids.  El mateix codi deontològic de l’Associació Internacional dels Intèrprets de Conferència (AIIC) parla de l’obligació de mantenir en secret els continguts que ens hagin estat revelats en el decurs de la nostra feina però no respon en cap dels seus 9 articles al dubte ètic o fins i tot legal que se’ns pot plantejar en el sentit del que es pot o s’hauria de traduir i el que no s’hauria de traduir, en els casos més extrems. El manifest antimarxista i antimusulmà de 1.500 pàgines que l’homicida noruec Breivik havia redactat en anglès i que volia fer traduir al castellà, alemany i francès, hagués trobat professionals disposats a fer–ho?

Les constitucions i les lleis de cada país acaben servint finalment de referents ètics i pràctics als professionals que treballem en tot moment en un lloc o altre del planeta. A l’estat espanyol no ens plantejaríem la conveniència o no de fer d’intèrprets en un judici per l’assassinat d’algú o per evasió de capitals perquè estaríem convençuts d ’actuar d’acord amb les nostres lleis. En d’altres cultures, però, l’assassinat es podria convertir en ajustament de comptes i l’evasió de capitals en un simple moviment de diners d’un país a l’altre… i probablement la nostra feina es veuria més condicionada per pressions polítiques o dels poders fàctics o senzillament aquest servei no es faria.

Diàriament traduïm una bona quantitat de discursos o de paraules que no sempre exposen uns fets o unes realitats ja siguin locals o globals amb la claredat que voldríem. I el nostre principal repte consisteix aleshores en tractar de reproduir el més fidelment possible el discurs original a partir dels nostres coneixements de les llengües i d’aquests fets que se’ns presenten a la pantalla de l’ordinador o que ens entren pels auriculars. I ho fem amb el màxim rigor possible, traduint els discursos d’altres, interpretant idees que a vegades són confuses o delicades i que sovint no tindrien el més mínim sentit sense la nostra mediació com a intèrprets, sense el background o informació contextual que som capaços de recordar o de consultar. Això sí, els límits del que podem o estem disposats a traduir els hem de posar nosaltres. Tenim la última paraula.

[1] www.nakedtranslations.com/en/2011/translators-and-moral-dilemmas

Ahora parece que va en serio, la OMS dice que los móviles dan cáncer. Se ve que podemos llamar, pero sólo un poquito, rápido. Así lo haremos. O sino, que vuelvan a poner las cabinas telefónicas de antes, eso sí, con conexión al twitter para que podamos comunicarnos y seguir el hilo de lo que pasa en el mundo sin recibir radiaciones ni pillar una infección, limpiamente, sin tocar el auricular.

Al torn final de debat, el doctor Hosman ha dit que entenia molt bé les preguntes. Això ha engrescat els assistents –majoritàriament metges, experts en salut mental i personal sanitari– a fer-ne més, i per a mi ha estat un xut d’adrenalina que m’ha donat ales per traslladar-li fins i tot aquells comentaris que semblaven inintel·ligibles i per tant intraduïbles. Però ell ha contestat a totes les preguntes de manera especial, com si cadascuna fos diferent, intuint el que cadascú necessitava escoltar. Ha parlat en un anglès de llibre, articulant cada paraula, com si fos la primera i l’última, per fer-se entendre el millor possible per tothom.

A vegades als intèrprets ens pregunten si quan hem acabat la feina recordem allò que traduïm. La veritat és que sí, potser no amb tots els detalls que voldríem, però sí, sovint recordem les qüestions més importants que s’han tractat en una conferència o en una reunió. Tenim la sort de poder fer aquest aprenentatge al llarg de la vida que a Brussel·les van batejar amb l’expressió lifelong learning.

Avui el so anava i venia, la visibilitat des de la cabina era més aviat testimonial perquè damunt la taula hi havien amuntegat una pila de llibres, l’alçada de la cadira massa alta també era innegociable i els dos pams de graó que tenia just al darrera m’aconsellaven que m’estigués quiet. Més em valia estar-me només per la conferència. Em sembla que avui he començat a entendre el que és això de la resiliència.

Spectateur privilégié, j’attends patiemment que la dernière fan de Katherine Pancol tende son livre pour la dédicace. C’était à Barcelone, après la présentation des versions catalane et  espagnole de La valse lente des tortues. Après lui avoir modestement prêté mes mots pour traduire sa conférence, elle me prie de rester un peu plus pour l’aider avec les lecteurs qui ralentissent le geste devant elle, comme pour prolonger au maximum cet instant de gloire. Comme s’il s’agissait de la remise des Oscars, ils ont tous préparé un mot, une remarque, un compliment. L’avant-dernière est heureuse de lui dire qu’elle l’a lu en deux jours. –C’est parce que j’ai mis deux ans à l’écrire, vous savez…

Le dernier c’est moi, je lui glisse le roman au titre multicolore et lui dis que ça me fait plaisir. Merci !